La Fundación Franco o la Transició inculcada

2  

( 5 vots )

 carregant

La Fundación Nacional Francisco Franco (FNFF) davant les darreres peticions per tal que sigui il·legalitzada, s’ha defensat tirant mà del negacionisme més repugnant. Segons afirmen en un comunicat, el dictador Franco no va afusellar ningú ni va dictar tampoc cap condemna de mort atès que això va ser cosa de la justícia. Una justícia, pel que es veu, abstracta i inabastable, tant com a la que va apel·lar Adolf Eichmann quan va veure’s obligat a justificar el seu paper en l’assassinat de milions de jueus.

Per si no fos prou encara, l’entitat feixista en un arravatament de cinisme assegura que el dictador va oferir als “caídos del Frente Popular la mayor dignidad que estaba en su mano” i que no era cap altra que poguessin “dormir el sueño eterno bajo la Cruz del Valle de los Caídos”. I encara, contraataca defensant la seva existència davant la suposada deserció d’una “derecha cobarde”  justificada pel paper que juga a l’hora de “reconocer las víctimas causadas por el Frente Popular y conseguir la declaración de genocidio por la matanza de católicos”. Unes víctimes que cal no oblidar que van estar durant quaranta anys recordades i, sobretot, venjades amb escreix, de manera sistemàtica, dins del context d’un sistema de repressió que va durar tota la vida del dictador i que, segons molts historiadors, es va cobrar pel cap baix unes 150.000 vides.

No hi ha res de nou en el to emprat per aquest personal davant de les crítiques de què són objecte. Les seves contestacions sempre resulten d’una arrogància insultant i no és d’estranyar després de veure com la mateixa “dreta covarda” de la qual es queixen, va fer-se amb la pell del jutge Garzón per voler investigar els crims del franquisme, no mou un dit per tancar el Valle de los Caídos o es refugia en el relativisme cada vegada que han d’enfrontar-se a la crua realitat històrica de la dictadura, evitant així haver de condemnar-la. Fins i tot, aquesta mateixa dreta els ha permès que continuïn administrant a major glòria de la memòria de Franco les visites al Pazo de Meirás, contravenint la llei mateixa. Els uns i els altres, a la seva manera i amb els matisos que es vulguin, en el fons defensen una mateixa versió dels fets, unes conviccions polítiques similars, una mateixa idea d’Espanya.   

És evident que la sola existència d’una fundació d’aquestes característiques posa en relleu fins a quin punt n’és de fràgil i de tramposa la democràcia espanyola. A ningú se li passa pel cap que en Alemanya pogués existís una entitat d’aquestes característiques que negués amb supèrbia la Xoà o l’eliminació de milers d’opositors alemanys, de tota Europa, al règim nazi. En Alemanya, però, el nazisme fou derrotat i, posteriorment, vencent no poques resistències, els alemanys es van responsabilitzar de la seva història imposant-se a la temptació del relativisme històric i, sobretot, a la del fanatisme i el del ressentiment del vençut. La veritat que van veure reflectida en el seu mirall va deixar un trauma col·lectiu profund que autors com Gitta Sereny van retratar en tota la seva dimensió.

A casa nostra cal llegir el llibre de Marta Rovira Martínez, La Transició franquista. Un exercici d’apropiació de la història (Pòrtic, 2014) per a comprovar el perquè de la impunitat legal i moral en què actuen individus com els d’aquesta fundació franquista. Tot plegat, Rovira defensa que el relat sobre la Transició ha representat la legitimació més sòlida del franquisme. “La democratització del Franquisme”, afirma la historiadora, “i l’atenuació del seu caràcter repressor, responen tant al pacte de l’oblit com a la necessitat de fer valer un procés de canvi polític protagonitzat pels mateixos càrrecs del règim franquista”. A l’altra banda, hi eren els que no n’havien format part. La seva consagració parlamentària va comportar “una lectura en clau de victòria (...) a través de la qual redimeixen el seu passat. La seva és una lectura conciliadora amb el passat que finalment porta a un final feliç.” Per tot això, sosté Rovira que ha estat tan difícil condemnar el franquisme fins i tot als que havien patit la seva repressió. És la Transició que ens van inculcar com una vacuna contra la memòria.
És obvi que el PP no vol il·legalitzar la Fundació Francisco Franco, expropiar el Pazo de Meirás o reconvertir en El Valle de los Caídos en alguna cosa que no sigui el mausoleu d’un dictador com Franco i d’un feixista com José Antonio Primo de Rivera. Simplement, no vol remoure res i menys encara quan es sap herència d’aquell règim. Però tampoc és massa evident que hi hagi d’aquí a uns anys una esquerra espanyola hegemònica capaç d’acabar d’una vegada amb la rèmora del franquisme sense subterfugis ni mala consciència producte de quaranta anys d’inculcació ideològica per part d’un règim dictatorial. Ja sabem com han reaccionat no pocs líders del PSOE quan el seu partit ha remenat en el calaix de la memòria.

Cal rendir-se a l’evidència. El franquisme en Espanya encara va per a llarg, per a molt llarg. 

1845 lectures 2 comentaris

Imprimir Enviar