¡A por ellos!
Els efectius de la Guàrdia Civil han sortit de les casernes d’Andalusia en direcció a ca nostra enardits per una multitud de patriotes furibunds que els han acomiadat al crit de “¡A por ellos! Oe, oe...”, visques a Espanya i tot de consignes patriòtiques mentre enarboraven rojigualdas, algunes d’elles tatuades amb el “pollastre” del dictador Franco.
Veient aquelles imatges un té la impressió que l’exèrcit que ens envien, lluny de venir a mantenir l’ordre –en un país més ordenat que mai- ve de safari. A fer una cacera on les peces a cobrar són els catalans, especialment els independentistes, uns quants milions per cert, pacífics, de totes les edats, malgrat el que es digui a La Sexta, Telecinco, El País, El Mundo i tutti quanti que amb les seves cròniques infectes han contribuït poderosament a augmentar el nivell de la testosterona espanyolista, a revifar una catalanofòbia crònica que mai no han tingut cap problema en alimentar notables de tota mena. L’experiència em diu que l’espanyol mig només no recela del català si aquest desisteix de ser-ho plenament. Els espanyols no han estat educats pel seu Estat en la diversitat interna del seu territori. Ans pel contrari han estat excitats amb el relat d’una grande i libre en les seves diverses versions, ara imperial, ara constitucional. Distingiran les legions romanes els catalans dòcils a l’Imperi dels rebels?. O s’excitaran per un qualsevol bon dia o per la visió d’un menú de 10 euros escrit en català?. Més val que no es passegen massa per evitar malentesos.
Els agents venen, també, a reconquerir un territori que consideren seu sense matisos com si es tractés d’una colònia qualsevol a la qual cal castigar severament. Són imatges doloroses per a una gran majoria dels catalans, vergonyoses en el context d’una Europa on fa dècades que els conflictes polítics es resolen dialogant. El problema és que Espanya no té una oferta política per a Catalunya, no la té ni tan sols per al seu propi país al que ha espremut i sotmès durant dècades. Així doncs, abans d’asseure’s a parlar després de set anys de conflicte, Rajoy, ha preferit la força bruta, amagar-se darrere de les botes i dels fusells, d’una judicatura totalment entregada com ho hauria fet un qualsevol tirà.
Davant la pròpia estultícia política el PP ara s’entesta, amb l’ajut dels mitjans de comunicació espanyols, en crear un relat de violència, en presentar l’independentisme com una xurma. La realitat és que durant anys s’han produït mobilitzacions amb milions de persones sense que s’hagi fet malbé ni una sola paperera, sense que s’hagi trencat un vidre. En canvi, en les dues concentracions dels darrers dies d’unes poques desenes de patriotes espanyols contra la independència de Catalunya, a Saragossa i a Barcelona, s’han produït incidents d’una certa gravetat. Les televisions que bramen contra l’ANC, contra Puigdemont, han preferit parlar de “ciudadanos” que no pas d’ultres que és el que en realitat eren. De la mateixa manera que prefereixen comparar Puigdemont a Tejero i amagar que el coronel de la Benemèrita a qui han posat al front de la repressió és fill d’un candidat de Fuerza Nueva i que es va presentar voluntari a la guàrdia civil de Iecla la nit del 23-F, abillat amb la camisa blava de Falange.
Tan se val. Volen tenir raó com sigui, comptar amb una coartada per a exercir la violència sobre el país si de cas aquest no es sotmet.
Tot plegat, la resposta de Rajoy a la qüestió catalana és d’una enorme covardia, com ho és la posició genuflexa d’un Pedro Sánchez a qui el dirigent del PP obligarà a compartir els nefastos resultats de la seva decisió.
Saben que han perdut i a cada passa que fan, a cada desfilada, perden una mica més. Són tan ignorants que desconeixen que l’amenaçador crit del “a por ellos” concerneix a tots els catalans, independentistes o no, tret és clar, d’un grapat d’ultradretans que no alcen un gat de la cua i que quan se’n vagi la tropa tornaran a les seves cavernes. No entenen res ni tampoc en tenen ganes. Quina vergonya.
Francesc Viadel