República, força bruta i legitimitat

6  

( 5 vots )

 carregant

La resposta de l’Estat espanyol a la revolució de radicalitat democràtica expressada pacíficament per milions de catalans durant anys, ha estat l’ús de la força bruta.  Al costat de l’aplicació immisericorde de la llei amb les maneres pròpies d’un estat autoritari,  Madrid ha desplegat un autèntic exèrcit d’ocupació en Catalunya amb l’objectiu no tan sols d’impedir el legítim referèndum  d’autodeterminació del passat 1 d’octubre sinó de mantenir terroritzada la seva població.

No ha estat un error sinó una decisió política conscient, maquinada com una autèntica estratègia d’aire bel·licista, el que converteix els fets encara en més inquietants i reprovables.  

Com vulgui que sigui, les brutals càrregues policials vistes a tot el món la jornada del referèndum van trencar qualsevol vincle emocional de la majoria dels catalans amb Espanya i van horroritzar la societat catalana tant com l’opinió pública internacional.  Lluny de rectificar, el Gobierno del PP –amb la complicitat del PSOE i l’ajut de les soflames d’ànim  de C’S- no tan sols ha minimitzat la gravetat dels fets sinó que els ha arribat a negar, parlant d’autèntics muntatges.

Per a Rajoy i per Sánchez l’actuació policial –encara en poblacions com Calella- ha estat impecable. La premsa espanyola, suposadament democràtica,  els ha donat la raó, ha mentit deliberadament arruïnant el seu paper com a pilar de la democràcia i ha contribuït poderosament, mitjançant la manipulació més barroera, a la fabricació d’un enemic al qual cal aixafar sense miraments. Al qual cal vèncer en nom d’una legalitat espanyola que a Catalunya ha perdut tot el sentit davant  de la legitimitat que atorga la voluntat d’una majoria dels ciutadans a canviar les coses.

Des d’aquesta òptica, pròpia d’un Estat imperialista del segle XIX, els milions de catalans que volen decidir lliurement sobre el seu futur no són més que uns abduïts, uns bojos perillosos, terroristes, gent enverinada per unes suposades escoles de la hispanofòbia i mitjans de comunicació fastigosos i sectaris. Diaris que asseguren que s’empren els nens i els ancians com a escuts humans, que demanen vetlladament que es controlen ideològicament els nostres col·legis i els nostres mitjans de comunicació públics, que es prohibeixen els partits polítics que qüestionen la sagrada unitat d’Espanya. Diaris que semblen militaritzats.  Els catalans no són bojos, ni estan abduïts, ni les seves escoles i mitjans de comunicació són màquines de fanatització. Estem davant d’acusacions infamants com les que han hagut de rebre al llarg de la història tants pobles per part d’Estats i de nacionalisme agressius que no han tolerat la no assimilació política, social i cultural de minories que convivien dessota o la vora.  

Per si encara no fora poc, en una operació de propaganda de gran escala, l’Estat i els mitjans de comunicació han tingut el cinisme de convertir la víctima, els ciutadans catalans pacíficament congriats per votar,  en l’agressor.  La mentida és tan gran que ja comencem a veure algunes veus policials denunciant públicament –encara que amb pot de donar la cara per no ser reprimits- el que va ser una actuació brutal.

Comptat i debatut, es tracta d’un relat sinistre que només pot ser que l’avançament d’una repressió encara major atiada des d’una indissimulada catalanofòbia,  des de l’impotència d’una classe política al·lèrgica a la democràcia i a la veritat, aliada a poderosos grups econòmics que veuen amenaçats els seus interessos. És el neofranquisme revifat, amb totes les seves tares congènites.

El mateix Felip VI va fer bona l’altra nit aquesta ignominiosa manera d’entendre i abordar el conflicte català. Va parlar només per als seus als que va prometre protegir contra els milions de catalans rebels als quals ja considerat enemics a sotmetre. Protegir, suposadament, d’un suposat assetjament que només existeix en els diaris espanyols com a coartada d’una actuació repressiva.

S’hi va adreçar simplement com a una colònia,  la qual cosa dóna a entendre fins on s’ha assumit i interioritzat la separació de la societat catalana d’una Espanya incapaç de digerir la diversitat interna ni de resoldre els seus problemes sense usar la força bruta. Ni una paraula per als vora 900 ferits –que segons el PP no existeixen-, ni una oferta de mediació –per als qui només mereixen el càstig-, tampoc cap apel·lació al diàleg.

Tot indica que ni Felip VI, ni Rajoy, ni Sánchez volen realment iniciar cap conversa per tal de mirar de modular les posicions, de trobar punts d’acord. Ben pel contrari, els missatges que llancen van en la direcció de la venjança contra un poble al qual, des del supremacisme del nacionalisme espanyol, no consideren d’igual a igual. Contra un govern de la Generalitat al que desacrediten acusant-lo, en el millor dels casos, d’autoritari. 

Així les coses, davant de l’enorme mobilització social exigint llibertat, de la legitimitat democràtica obtinguda a les urnes de manera reiterada, sembla que només l’establiment d’una república catalana podrà garantir la pervivència de les nostres institucions polítiques, de la nostra cultura, dels nostres drets i aconseguir el just reconeixement de les nacions del món.  La qüestió és com i de quina manera fer aquest pas per tal d’evitar patiments majors per al nostre poble i garantir el màxim èxit polític, reeixir amb força.

1763 lectures 6 comentaris

Imprimir Enviar