L’obsessió espanyola amb el català

3  

( 4 vots )

 carregant

L’espanyolisme està obsessionat amb el català. La tara li ve de molt lluny i no sembla que remeti amb el pas del temps. Ben pel contrari, la crisi catalana ha remogut els més ferms defensors del lingüicidi que emparats per un Estat agressiu i obertament catalanòfob, no han dubtat en sortir dels seus amagatalls per a demanar mà dura. La descarnada rivalitat pel vot nacionalista entre el PP i Ciutadans, ha excitat els primers i encara a alguns socialistes com l’aragonès Javier Lambán que ha assegurat en un atac d’ignorància i mala fe que el castellà és maltractat a Catalunya i que, per tant, cal actuar de seguida. El cas és que en el PSOE alguns van tan embalats contra Catalunya que aviat al PSC d’Iceta, el mateix que ha aplaudit amb les orelles el 155, no el votaran ni a L’Hospitalet. 

Val a dir que els enemics declarats de la immersió lingüística a Catalunya, no passen de ser unes desenes, apuntalats darrere d’unes quantes associacions sense a penes suport social. Els seus arguments sovint són de psiquiatra, transpiren un nacionalisme espanyol ranci i extrem, amb tints autoritaris. Tant se val la seva irrellevància, però, ja que compten amb el suport de Madrid i dels mitjans de comunicació espanyols per tal d’actuar judicial i políticament. Per a construir, també, un relat en què el sistema educatiu català es presenta com l’origen de tots els mals, com un autèntic camp de concentració.

Per als sectors més ideologitzats, el català ha estat des de sempre la corretja de transmissió d’una llengua verinosa que, convertida en vehicular de l’ensenyament, és capaç de convertir els nens en independentistes potencials. Em refereixo a la mateixa llengua que al País Valencià, durant la Transició i encara ara, convertia els infants en petits militants del marxisme més destructiu instrumentalitzat per l’imperialisme català.

Per als que simplement són supremacistes, el català -però també el bable, l’euskera o el gallec- és una llengua inferior al castellà. El catedràtic de Lingüística General de la Universitat Autónoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera, assenyala que per als defensors d’aquest espanyolisme lingüístic a ultrança, “la imposició de la llengua pretesament superior sobre les suposadament inferiors (...) és en realitat un deure, atès que es fa pel bé dels qui no són castellanoparlants nadius”. El mateix Rajoy, analfabet en gallec, anglès, francès, etc... gairebé venia a defensar en Elx aquesta idea dissimulada enmig d’un sermó sobre la revolució digital i el progrés. El president espanyol apuntava a Catalunya però també al País Valencià on els del Pacte del Botànic han posat a rodar una tèbia legislació per a teòricament potenciar la llengua del país a l’escola. Legislació que tot i anys llum del model  d’immersió, ha comptat amb l’oposició salvatge del PP.

A Catalunya, amb l’excusa d’un bilingüisme que no practiquen i en nom de la llibertat dels pares a escollir la llengua de l’escola dels seus fills -llibertat que es passen per l’engonal al País Valencià, per exemple- el que s’està suggerint és l’aniquilació del sistema d’immersió lingüística ara que està suspesa l’autonomia. No volen caselles en la preinscripció de la matrícula on poder marcar la preferència pel castellà com a llengua vehicular ja que posarien en relleu com n’és de minoritària aquesta opció entre la majoria de la societat catalana. Volen, clar i ras, en nom de la Constitució i del sursuncorda intervenir l’escola i posar de genolls el català.

L’odien i no ho poden dissimular. Projecten negativament sobre el sistema educatiu català els seus propis fantasmes i ho fan des de la impotència i el supremacisme més abrandat com el sociòleg José Luis Álvarez que l’altre dia publicava un anacrònic article en El País en què assegurava que la immersió,  “No existe para integrar sino para señalar qué mitad del país impone su supremacía. Con ella, a las barreras políticas —un voto de Cornellá vale la mitad de un voto de Lleida—, sociales —los apellidos de las elites catalanas son reveladores— se añaden las culturales. La inmersión es un pivote estratégico: conseguida da todo lo demás porque ablanda la identidad de los inmigrantes. Por eso, el momento revolucionario de las pasadas elecciones fue cuando Arrimadas animó a votar en honor a las raíces andaluzas de los trabajadores del cinturón barcelonés. No sorprende que, morena, socialmente ascendente, sin complejos, atraiga tanto odio africano”. El tal Álvarez,no està per a bromes, ni per a favades democràtiques, n i per a realitats sociològiques i demana, doncs, sense complexes,“una reforma constitucional que cancele la inmersión lingüística educativa en una sola lengua”.
 
L’aparent desmobilització i escassa resistència funcionaral -i funcional- al 155 sembla que hagi animat el nacionalisme espanyol a intentar esborrar del mapa Catalunya i assimilar-la a la força. Però la desmobilització és només aparent, fruit d’una conjuntura molt adversa i d’una onada de repressió que ha obligat a replantejar les estratègies polítiques en molt poc temps.
 
Sens dubte, l’escola i els mitjans de comunicació públics, són les dues trinxeres més transversals del país. Des de la talaia de Madrid potser no s’han assabentat o, segurament, tant se’ls en fot. Atacar l’escola o TV3, pensen, els reportarà rèdits electorals i, segurament, animarà l’activisme de l’unionisme interior. Però, sobretot, crec, incentivarà la solidaritat de molts sectors socials amb la causa catalana, la legitimarà col·lectivament molt més encara. Potser que s’ho pensen o que vagin al metge.

1523 lectures 3 comentaris

Imprimir Enviar