President Albinyana

3  

( 4 vots )

 carregant

Fa poc s’han complit els 40 anys del Consell del País Valencià, la institució que havia de dur al País Valencià al seu autogovern. La difícil papereta de dirigir aquell Consell, li va tocar a Josep Lluís Albinyana i Olmos, un jove, corpulent advocat de València que aleshores militava, val a dir que amb escàs entusiasme, en les files del socialisme.

Albinyana va assumir des del seu càrrec els postulats essencials del nacionalisme valencià que durant el final del franquisme s’havien anat articulant al voltant de les idees de Joan Fuster. Sense tenir encara un Estatut d’Autonomia, el Consell va adoptar la denominació de País Valencià per al territori, la Muixeranga com a himne i les quatre barres amb l’escut de Pere III el Cerimoniós com a ensenya. El cas és que l’ultradreta, atiada per la UCD i AP, es va tirar al carrer i emparada pel quedava de l’aparell del règim franquista convertí el país en un territori devastat. L’anticatalanisme va repartir a tort i a dret amb total impunitat, amb la mateixa que avui reparteixen a Catalunya els llevallaços en nom de la unitat d’Espanya.

Albinyana somiava un país unit, implicat en un procés de reconstrucció i modernització però aquests no eren els plans ni de Madrid, ni de les provincianes elits locals. Aquell era el somni d’un valencianisme il·lustrat que confiava en la capacitat col·lectiva dels valencians per a construir una societat millor, per a desempallegar-se d’un colonialisme parasitari que tan de mal havia fet fins aleshores.

Durant un any, a Albinyana li va tocar fer tots els papers de l’auca. Mantenir la dignitat de la institució, aguantar en la seva pròpia persona la violència anticatalanista, suportar les conspiracions dels del seu partit. Només algú com ell, fermament compromès amb el país podia ser capaç, però, d’aguantar tanta pressió. Com sigui, Albinyana, amb un suport notable al carrer, no comptava amb la complicitat dels que remenaven les cireres, ansiosos per canviar tot sense que canviés res.

El 21 de desembre de 1979, Joan Lerma va anar a veure’l a casa per a dir-li que els socialistes abandonaven el Consell. L’endemà, Albinyana se’n va anar a Madrid per a anunciar la seva dimissió alhora que deixava escrites dues cartes: una per al jacobí Alfonso Guerra i una altra per al ministre ucedista, Landelino Lavilla.

Tan sols uns dies després Lerma el va citar en un restaurant de la Malva-rosa de València per a dir-li que el nacionalisme s’havia acabat i que calia tornar a la Renaixença... Calia, doncs, que el País Valencià deixés de somiar truites i s’abandonés al bressolant càntic del regionalisme de sempre heretat de la burgesia monàrquica, a la contemplació de les hortes ubèrrimes del Levante Feliz, a la música del Per a ofrenar noves glòries a Espanya...  

Albinyana va plegar. Els socialistes van assumir l’univers simbòlic de l’extrema dreta regionalista i tot seguit van convertir el País Valencià en una obedient Comunidad Valenciana, en un apèndix administratiu més del Madrid borbònic sense més ambició que mantenir unes estructures institucionals amb què nodrir els partits del tradicional turnisme espanyol.

Fora de la política, Albinyana va continuar sent un tipus incòmode, crític amb l’estafa que va suposar l’establiment del règim del 78. Crític, també, amb la deriva política de l’autonomia valenciana. I encara ara, amb una Generalitat en mans de bell nou dels socialistes i de Compromís. Tot plegat, Albinyana -com molts valencianistes- no poden acceptar que l’autogovern valencià s’hagi conformat en administrar les engrunes que arriben del govern central i menys encara que la classe política, notablement l’esquerra, hagi acceptat amb una barreja de resignació i d’alegria del convers, el marc mental d’un regionalisme que cal no oblidar es va imposar a cops de garrot.

La premsa valenciana ha ignorat l’efemèride. Només en algun cas l’ha recordat ignorant, però, deliberadament, la significació política del personatge i del moment. Ignorant la violència de l’extrema dreta i reduint aquell episodi a una anècdota que, d’explicar-se amb massa vehemència, destorbaria la meravellosa pau aconseguida. En relat actual del neoregionalisme que ha estat assumit per importants sectors del valencianisme, la Batalla de València va ser una cosa de quatre eixelebrats. Cal allunyar-se de les flames de Catalunya i acceptar, sense més, la precarietat de l’autonomia valenciana. Altrament, l’assumpció d’un xovinisme amable com a nucli central de l’ideari valencianista i els beneficis de governar en termes partidistes, supleixen qualsevol temptació a la revisió crítica. En definitiva, avui com ahir, continua manant la dreta cavernària a través dels seus tentacles econòmics, socioculturals, mediàtics, de difusió ideològica. València capital Madrid.
Fa uns dies, per cert, la Generalitat va celebrar el seu 600 aniversari en l’antic Convent dels Dominics de València, avui seu de la Capitania General, la mateixa des d’on es va maniobrar el colpista Milans del Bosch. El periodista d’El Temps, Moisès Pérez, va escriure una complida crònica del piscolabis. Un enorme retrat de Felip VI va presidir l’acte. El president Ximo Puig, la vicepresidenta Mónica Oltra i el president de les Corts, Enric Morera van celebrar l’aniversari junt amb el tinent general, Francisco José Gan Pampols i el delegat del Govern, Juan Carlos Morales. Va faltar el senyor arquebisbe, o potser també estava impregnat en l’atmosfera i resulta que ningú no el va saber veure. Tot molt institucional, tot molt discret, tot molt d’ordre. Però, i els valencians? On estaven els valencians?.  

2357 lectures 3 comentaris

Imprimir Enviar