Fins on arribarà la repressió?

6  

( 6 vots )

 carregant

El fet que un tribunal alemany hagi desmuntat el relat de violència ordit pel jutge Llarena ha suposat un enorme alleujament no només per als catalans independentistes sinó també per a moltíssims espanyols que han observat atònits com la ideologia més conservadora contaminava el criteri d’una justícia que, en democràcia, no es pot allunyar ni un mil·límetre dels principis d’objectivitat i proporcionalitat. El contrari es caure en les inquisicions, en la justícia dels talibans, rebaixar-se a la lògica repugnant d’un qualsevol règim autoritari.

En Europa, fins i tot des de la mateixa l’ONU, s’han afartat de recordar a l’Estat espanyol que la crisi catalana és política i que és en aquest àmbit, doncs, on cal abordar-la. L’opinió pública internacional es mira horroritzada la deriva espanyola, les pulsions d’un nacionalisme amerat de franquisme. Tot plegat, Espanya està a punt de quedar-se aïllada internacionalment però ni al PP, ni al PSOE ni a C’S, sembla importar-los si més no de moment.

Madrid ignora les crítiques com ignora, deliberadament, la única violència que ha patit Catalunya i que tothom sap que l’ha exercit el propi Estat i uns sectors de l’espanyolisme absolutament incontrolats, judicialment i policialment consentits. Altrament, durant els darrers anys, notablement durant els darrers mesos, els catalans s’han hagut d’empassar com mai fins ara la fel verinosa d’una catalanofòbia agressiva, assilvestrada, sense aturador ni en els tribunals ni en l’àmbit d’uns mitjans de comunicació totalment entregats a la batuda contra els catalans.  

Així, doncs, enmig del dolor que representa la realitat dels presos polítics, dels exiliats, de la humiliació col·lectiva a què s’ha sotmès als catalans, la constatació alemanya del muntatge judicial espanyol és un alleujament, cert, però no és, malauradament, el final de res. Tot sembla indicar que Llarena, com tota la ultraconservadora judicatura espanyola, farà una fugida cap endavant. La fiscalia de l’Estat ja ha posat en el punt de mira als CDR comparats sense cap desvergonyiment pel Secretari d’Organització del PSOE, José Luis Àbalos, amb els Comitès de Defensa de la Revolució de Cuba o amb el germen d’una kale borroka. Uns CDR als quals se’ls vol encolomar el delicte de rebel·lió. Àbalos sap que això és una mentida però no li importa. De cas no ho sap també Sánchez, Sáez de Santamaría, Rajoy o tutti quanti que el relat de de la violència és una faula inspirada per una idea d’Espanya reaccionària, per un afany de venjança? Una coartada per a eliminar l’adversitat que representen més de dos milions de catalans favorables a la independència, per a mantenir l’statu quo del règim del 78?.

El processament per part de l’Audiència Nacional del major Josep Lluís Trapero i de part de la cúpula dels Mossos, obre un altre front de repressió molt més inquietant encara. No importa que els informes de la Guàrdia Civil i els de la policia catalana coincideixen en dir que si no es va usar més la força durant l’1-O va ser per evitar mals majors.  La jutgessa Lamela ja ha decidit que Trapero va cometre sedició, que formava part junt als responsables polítics del cos policial d’una trama criminal organitzada  i l’empenta sense miraments a una condemna de 38 anys. A més de Trapero, Soler i Puig, quants mossos se’n durà per davant Lamela? Vint, cinquanta, cent?... Amanir el relat de la violència amb la intervenció d’un cos armat de 15 mil agents pot representar un escalada de la repressió enorme.

Com sigui, a Catalunya hi ha el convenciment que Trapero i els Mossos van actuar correctament i que l’Estat li vol fer pagar l’èxit de la seva gestió en l’atemptat gihadista de Barcelona. A Espanya, s’insisteix en desacreditar la seva tasca i en ocultar, també, el fosc paper del CNI en l’assumpte o la ineficàcia manifesta en impedir la celebració del referèndum que Rajoy infantilment, covardament, va negar. La premsa espanyola no vol la veritat, vol un linxament de Trapero, dels catalans. Així les coses,  l’empresonament del Major i dels alts càrrecs d’Interior és molt més que una possibilitat.

Arribats fins aquí, la resposta d’Espanya a les denúncies internacionals de vulneració de drets fonamentals de les persones, a les peticions reiterades de diàleg, és el garrot, la presó, la construcció constant d’un relat tant cavernari i perillós com el de la conspiració judeomasònica a compte de la qual Franco va emprendre una guerra i va justificar una dictadura sangonosa de quaranta anys.  

Fins on arribarà però la repressió? És molt probable que engarjolen molta més gent per haver dut unes urnes o per haver deixat un local per a votar. Potser miraran de destruir els mitjans públics catalans. Fet i fet, aquest és el darrer clam de l’unionisme polític i de mitjans de comunicació, vés per on, amb uns continguts informatius infectes de consum impossible en un país mínimament democràtic.

Després d’això vindrà la persecució puntual dels periodistes percebuts com a còmplices necessaris de la rebel·lió, multes, amenaces... I després? Ningú no ho sap. Tot plegat, és així com volen aconseguir la normalització? Quina normalització?.

Certament, en aquest context d’encegament, d’enquistament polític només la intervenció internacional podrà aturar l’escalada. De moment, només hem començat a veure els primers signes però tot arribarà.

2309 lectures 6 comentaris

Imprimir Enviar