Els tractors de Collboni

4  

( 3 vots )

 carregant

El pare era jornaler. Em vaig criar en el centre d’un poble eminentment agrícola on a excepció d’un barber, un forner, l’amo d’un bar de mala mort, un sabater, un practicant i un parell de botiguers sense fortuna, es podria dir que tots menjaven de la terra tot i que amb un resultat desigual.

La vida eren les collites. La de la taronja que començava a l’octubre i acabava ben bé a finals de febrer. Les de la fruita, això és, la del meló de tot l’any i el d’Alger, la del préssec, la de la pruna... collites que duraven tot l’estiu fins al setembre quan començava la sega de l’arròs. A l’estiu alguns es llogaven a Lleida. Per la verema, molts altres marxaven a cap a França almenys mentre el franc s’ho va valdre.

En general, s’hi vivia dignament perquè la taronja, més que cap altre producte, es pagava bé als mercats europeus. Val a dir, que el fet que molts tinguessin un trosset de terra ajudava. Com sigui, la majoria dels jornalers no podia permetre’s tenir un cotxe, ni menjar fora de casa, ni pagar-se un dentista, ni fer vacances... Tot es podia complicar molt si la malaltia tocava a la porta i calia, doncs, anar a València a posar-se en mans d’un metge ‘de pago’. No cal dir com la desgràcia s’abatia sobre les dones que es quedaven vídues ni encara que heretaren un tros o bé en les cases amb algun fill malalt o discapacitat, amb gent gran a càrrec. L’Estat només entenia de garrot, de repressions, de lleialtats incondicionals i rituals metòdics. Això del benestar només és reservava per als que, finalment, fotien el camp a Suïssa, França o Alemanya.

Certament, el jornal no donava per a massa alegries i si mai faltava per qualsevol circumstància com ara una setmana llarga de pluges, a les cases s’instal·lava el patiment i planava l’ombra de la misèria. El treball del que es llogava a plaça era dur i no exempt d’humiliacions, sovint embrutidor en un sentit ample per tal com l’orgull i la pobresa casen malament. No hi ha arcàdia feliç.

Vaig treballar molts anys al camp, amb el pare. Per a mi era una ocupació de temporada, obligatòria per a poder estudiar a la universitat atès que la beca de Madrid no donava ni per a un forat de nas. El treball era dur i desagraït, mal vist entre els qui, ocupats en altres oficis com ara el d’obrer de vila, s’hi podien guanyar molt millor la vida. Compensava, però, la llibertat de treballar a l’aire lliure, un cert ambient anarcoide, faceciós, que mantenia a ratlla els considerats com a gent d’ordre, els nostàlgics encara del règim, qualsevol mena de reaccionari mal carat amb temptacions dominadores sobre la resta. Malgrat tot, la realitat era que, amb poca, nul·la o amb escassa convicció, la majoria votaven el PSOE de Felipe González, el ‘partit dels treballadors’, deien, rient-se per dessota el nas, fent un ús sarcàstic d’una denominació d’abans de la guerra. La veritat és que si el votaven era perquè amb els socialistes podien cobrar l’atur agrícola. Es queixaven amargament que ells hagueren d’acreditar moltíssims més jornals que els treballadors andalusos per a obtenir un subsidi però es conformaven i callaven.

Vaig aprendre més del gènere humà que de taronges. Entre els jornalers hi havia de tot, és clar, també persones amb una riquíssima experiència vital i amb un sentit comú extraordinari. Algunes d’aquestes entranyables persones, em van temperar els entusiasmes i les il·lusions desaforades. També em van ensenyar moltes coses com el poder de la resistència somorta i persistent, el valor de l’esforç ben orientat, la importància del saber perdre, la del saber quan has de lluitar a mort, al de saber quan un no s’ha de donar a conèixer. També em van prevenir de moltes altres, com ara de l’enveja dels altres o de la impostura. Ben mirat, el món anava ple d’espavilats que vivien a compte d’allò que prometien.

Sempre m’he sentit molt orgullós del meu pare, d’aquella gent. Sense ell, sense ells, mai no hauria fet res de bo.

Em passa el contrari que a Jaume Collboni. M’entristeix el seu menyspreu palmari cap als que ell titlla com els del tractor, la seva intenció d’estigmatitzar del tot injusta, maniquea, calculada, el seu classisme de fals cosmopolita de províncies aplaudit en un ambient resclosit com el de Societat Civil Catalana. Però què s’hauran pensat que són?.

Al capdavall, no puc entendre que algú que representa un partit d’esquerres pugui parlar d’aquesta manera de la gent del camp, de la gent diríem... M’he sentit concernit per la seva insultant arrogància. M’horroritza el seu aire de superioritat que tant em recorda el posat de la dreta més falsa, la que en democràcia, obligada per les regles de joc, mira d’enganyar els que considera per sota seu dissimulant públicament el seu classisme. Tot plegat, m’inquieta pensar què deu dir en privat de les classes populars, socialment hegemòniques en molts barris de la ciutat que vol governar algun dia. No puc evitar sentir vergonya aliena. Decebedor i trist. Que algú li digui que treballa en el bàndol equivocat o, millor, que ell mateix ho reconegui i deixi de patir.

2634 lectures 4 comentaris

Imprimir Enviar