La violència i els paranys de l'espanyolisme

3  

( 2 vots )

 carregant

Fa mesos que els mitjans de comunicació espanyols s’entesten en descriure l’independentisme com un  moviment violent. Des de Ciudadanos i des del PP -també des d’alguns sectors del PSC-PSOE- es reforça aquesta visió maniquea amb acusacions imprecises al mateix temps que es fan crides a favor del diàleg i en contra de la violència silenciant, però, deliberadament, les agressions comeses contra ciutadans independentistes. Per si encara no fos poc, fa temps que l’Estat ha començat a presentar-se davant de l’opinió pública internacional com una mena de víctima d’un moviment autoritari i xenòfob, al qual calia combatre amb l’ús d’una violència que va ser tan proporcionada com legítima.

La millor coartada per aquest argument ha estat l’aparició dels Comitès de Defensa de la República (CDR) titllats de manera gens innocent per Arrimadas de  ‘comandos’ o igualats per l’exministre Zoido, amb els comitès castristes encarregats de vetllar per la revolució cubana. Fins i tot, l’Audiència Nacional s’ha implicat a fons en la construcció d’aquest relat tan bon punt va ordenar la detenció de dos ‘cabecillas’ -en paraules d’El País- per haver tallat l’AP7 així com per suposats sabotatges acusats dels delictes de rebel·lió i terrorisme. El cas és que l’excés va ser tan brutal -inclosa la instrucció de la Guàrdia Civil- que la única detinguda, Tamara Carrasco, la van soltar acusada de desordres, mentre que l’altra persona buscada, un jove d’Esplugues de Llobregat, ha passat a engrossir la llarga llista d’exiliats catalans.

Bé, i tot això i més passa -diuen- en el context d’una societat fracturada en què les famílies a penes poden ja seure a taula els dies de festa gran.

Des del país estant, aquest relat no se l’empassa gairebé ningú però malauradament a Huelva, Granada, Almeria, València o Santander, atesa l’estructura de la comunicació espanyola, és difícil que algú -tret d’una minoria- pugui dubtar i, per tant, contribuir a crear un clima més crític que, així i tot, hauria de fer front també a una catalanofòbia sòlidament instaurada en la societat.

A ningú no escapa que la cortina de fum mediàtica forma part de l’estratègia de l’Estat a fi d’afavorir la dissolució que no la solució del problema català, de legitimar qualsevol acció contra el sobiranisme per desproporcionada que sembli, de mantenir un relat monolític com no el mantenen, posem per cas, els mitjans de comunicació públics catalans o alguns digitals amb una influència molt limitada.

A Catalunya l’única violència que hem viscut a part de la de l’Estat, ha estat la de l’espanyolisme més ultramuntà representat per grups minoritaris que no alcen un gat del ‘rabo’ però que han actuat fins ara amb absoluta impunitat.

Dijous passat els Mossos -als qui la premsa d’extrema dreta presenta sovint com a col·laboradors necessaris dels CDR-  van detenir Tony Noguera Martínez per agredir brutalment un ciutadà que penjava llaços grocs a l’entrada de la presó de Lledoners. El detingut, a més, està imputat també per violència masclista. A Noguera l’acompanyava un altre conegut ultra, Jaime Vizern president de Democracia y Unidad Española (DUE) mi portaveu del Grupos de Defensa y Resistencia (GDR) dels quals en formen part tots dos. Uns GDR, val a dir, que els mitjans espanyols han presentat com la resposta cívica i constitucionalista a l’independentisme malgrat reconèixer que es tracta de grupuscles clandestins. Uns grupuscles que han ensenyant en plena ràtzia nocturna, amb les cares tapades, a través de reportatges que han exaltat sense complexes la seva activitat sinistra. Ahir dissabte, 7 de juliol, una parella va ser atacada a Porqueres (Pla de l’Estany) per acomiadar-se d’un amic al crit de ‘Visca la República!’. Els agressors van mamprendre-la salvatgement amb la parella al crit de ¡Viva España! causant-los ferides, dents trencades, un nas fracturat i rascades.

No pararíem. Els atacs es succeeixen aquí i allà, amb major o menor virulència i des de fa mesos sense que els escandalitzats líders de l’unionisme, ni la immensa majoria de la democràtica premsa espanyola diguin ni pruna.

Per compensar, el diari valencià Levante ha publicat que ahir al matí un “seguidor de Tardà” (així resa el titular de la peça) va colpejar a la mandíbula a una manifestant que protestava davant de la Casa de Cultura de Barxeta (La Costera) contra un acte organitzat per Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV). Per a il·lustrar la informació s’adjunta un vídeo poc clar en què es veu algú avançar corrents contra un grup de persones. A la peça s’explica que l’advocat Juan García Sentandreu va denunciar la suposada agressió davant de la Guàrdia Civil. El lector poc assabentat es quedarà sense saber que no és la primera vegada que els ultres assetgen actes polítics dels republicans valencians. La darrera vegada va passar a l’abril en Benicarló i el boicot va anar a càrrec d’España 2000, un dels grups més agressius de l’extrema dreta espanyola jutjat no fa massa per haver-se presentat de nit, en actitud amenaçadora, davant de la porta del domicili de la vicepresidenta Mónica Oltra. 

La crònica tampoc no explica res de l’exfalangista García Sentrandreu, durant dècades un dels personatges més reexits del violent blaverisme. Com ignora també que el grup que va intentar rebentar l’acte de Barxeta, Defenem Valéncia, forma part de l’entramat ultradretà valencià el qual fins i tot ha defensat en les xarxes, segons denúncia un reportatge de Juan Carlos Lagunas publicat a El Temps, al grupuscle neonazi Hogar Social de Madrid. I el que és més greu, no diu ni un borrall de com a la tarda, acabat l’acte republicà, alguns veïns van recriminar a la quinzena d’ultres que haguessin anat al poble a generar tensió.

A la última, el que queda és que un seguidor de Joan Tardà, ha agredit suposadament una senyora, sense més. El que queda és que ells, els independendistes, els republicans, són els violents. Tota la resta és irrellevant. 

2336 lectures 3 comentaris

Imprimir Enviar