González Pons o l’art de fare il Diavolo e la Versiera

0  

( 2 vots )

 carregant

El portaveu del PP al Parlament europeu, Esteban González Pons, ha exigit al president Sánchez que Espanya suspengui el tractat de Schengen de lliure circulació entre estats, una mesura que ocasionalment s’ha adoptat per estrictes qüestions de seguretat i mai com una mesura de represàlia contra una decisió judicial adoptada en l’àmbit de l’UE contra un qualsevol país. La proposta és una absoluta imbecil·litat. El cas és que l’eurodiputat alguna cosa havia de dir per a dissimular el ridícul internacional que ha fet la justícia espanyola després que el Tribunal d’Schleswig-Holsteinassegurés el que ja saben fins i tot en el Congo: en Catalunya no hi va haver cap rebel·lió l’1 d’octubre. Altrament, la decisió alemanya sobre l’extradició del president Carles Puigdemont -com totes les que per ara s’han adoptat als països europeus on hi ha exiliats catalans- confirma el biaix ideològic de l’alta judicatura espanyola i la interpretació abusiva que n’ha fet de la llei fins a uns extrems intolerables en una democràcia. Confirma, també, que Espanya té presos polítics i exiliats com un qualsevol règim autoritari.

Amb tot i això, sincerament, no crec que el dirigent popular, es cregui ni un borrall del relat de Llarena, Maza o Lamela. González Pons és tan intel·ligent com cínic. Un artista alhora d’interpretar, com diuen els italians, il Diavolo e la Versiera, és a dir, de fer el paper del diable i la diablessa, de muntar un gran xivarri, cridar, generar confusió, simular escenes de ràbia si cal, al capdavall, fer tot el possible per a obtenir alguna cosa, en aquest cas, enganyar l’opinió pública sobre la greu responsabilitat del seu partit en la Causa General oberta contra Catalunya. Un croada judicial, amb un to repressiu inqüestionable,  que ha deixada ferida de mort la feble democràcia espanyola.

No és la primera vegada que el popular valencià ha estat protagonista d’una escenogràfica sortida de to digna d’una pel·lícula de Chiquito de la Calzada però amb la solemnitat d’un film del Buñuel més absurd i inquietant. A González Pons li encanta la pirotècnia verbal, és un histriònic desvergonyit i calculador. Ell mateix, en ple blanqueig públic del salvatge neoliberalisme que va colgar en el ciment el futur de vàries generacions es va autoqualificar jocosament com el conseller ‘síndria’, verd per fora i roig per dins.

Durant el seu pas per la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana, entre el juny de 2003 i l’agost del 2004, mentre l’empresa pública Ciegsa fundada per a construir escoles públiques es convertia en un niu infecte de pirates, ell, es dedicava a entretenir la fauna reaccionària local defensant la llengua valenciana -que no ha ensenyat als seus fills- contra la llengua catalana i el catalanisme indígena elevat a la categoria de tribu de traïdors a la pàtria, a la màtria i a la ciència, que segons ell, era cosa del poble.

Va ser també un dels primers que va gosar titllar la Generalitat catalana de règim nazi. Això fou després de l’efusiva proclama a favor dels Països Catalans que el 22 d’octubre del 2005, des de la gespa del Camp Nou, va fer l’actor Joel Joan en el context dels actes del Correllengua. L’endemà mateix González Pons, va comparar els fetsamb l’annexió nacionalsocialista de Polònia i Txecoslovàquia per part de Hitler, alhora que aprofitava per fer tota una declaració d’intencions en favor de la despolitització dels camps de futbol. Oblidava, però, que havien estat el seu Govern i el PP, els que havien triat molt recentment un camp de futbol –amb jugadors del València C.F. inclosos- com a escenari de la vergonyosa campanya Agua para todos! en contra de la derogació del Pla Hidrològic Nacional (PHN). Un PHN darrere del qual només n’hi havia que inconfessables interessos no a favor del camp valencià, sinó de l’aristocràcia del ciment i dels terratinents castellanomanxegs que amb l’aigua de l’Ebre -i amb la complicitat del PP- volien atipar-se de fer pisos i acaparar tots els ajuts de la UE.

Un dels moments estel·lars el va tenir el 2007, sent Conseller de Territori, durant la tercera visita d’una comissió de la UE encarregada d’investigar els greus abusos urbanístics comesos contra ciutadans europeus en el País Valencià. El polonès Marcin Libicki, conservador, i el britànic Michael Cashman, laborista, van denunciar l’actitud arrogant de González Pons contra la UE. Cal recordar que l’aleshores conseller ‘síndria’ va anar a trobar-los envoltat d’una cohort d’empresaris de la construcció i del sector turístic amb ben poques ganes de dialogar. Els representants europeus van rebre atacs i van ser difamats a cor que vols durant el seu periple valencià fins al punt que el PP es va haver de disculpar. Per a reblar el clau, González Pons va afirmar que darrere de les denúncies europees, n’hi havia l’interès de desprestigiar Espanya per a afavorir els interessos turístics de països com Croàcia. El polític va tirar d’un clàssic del ranci nacionalisme espanyol, que professa d’ofici: l’enemic exterior.

Com sigui, González Pons no podia estar en desacord amb la política de depredació del territori engegada pel seu partit al minut zero d’arribar Zaplana al poder. De fet, el 2004 una finca rústica en Planes (El Comtat) propietat de la seva família, va sextuplicar el preu en requalificar-se com a terrenys urbanitzables quan ell ja era conseller de Cultura. Descoberta l’operació per la premsa, el polític va negar que hi hagués cap ‘esclafit’ en aquella requalificació. I tres anys després, sent conseller de Territori, va tenir a bé protegir els entorns de la urbanització que es va acabar construint sobre els terrenys familiars a les ribes del pantà de Beniarrés.

González Pons podia denunciar tantes conspiracions com volgués però l’estiu de 2008, la premsa britànica, Daily Telegraph, The Independent i The Guardian, no tenien dubte en vincular l’urbanisme en el País Valencià amb la corrupció. Tenien tota la raó i, talment com ara amb el què ha passat amb els jutges alemanys i la rebel·lió catalana de Llarena, és difícil que González Pons ho ignorés.

Tant se val, el portaveu europeu del PP a Europa continuarà fent comèdia per a poder viure bé lluny dels maldecaps del seu partit. Sap molt bé amagar el cap sota l’ala quan les coses es posen malament i li perilla la trona.

Els  darrers mesos no n’ha tingut cap altra que reivindicar Gibraltar, culpar als russos de l’independentisme, com va culpar als croates de les denúncies contra el seu urbanisme negre, o titllar calumniosament el president Quim Torra de xenòfob, justament ell, company de confraria d’un tipus com Xavier García Albiol assenyalat en Europa per la seva manifesta xenofòbia.

Fer teatre, fer de diable i diablessa, li va en el sou que no és poca cosa. I que ningú no dubti que si demà el seu cap de files es convertís al budisme i proclamés la indissoluble unitat dels Països Catalans, ell seria el primer en presentar-se somrient, vestit de taronja, el cap rapat, i un exemplar de Nosaltres els valencians sota l’aixella, a Gènova, Montserrat o allà on li manaren... descalç o de genolls si calgués. És, simplement, per dir-ho suau, un artista amb tants secretes com els d’una síndria o d’un meló d’Alger, si voleu.  

1151 lectures Comenta-ho

Imprimir Enviar