Un endeutament necessari i un finançament que no arriba
Després de setmanes d’estira-i-arronsa, la Generalitat aprovarà uns pressupostos de contenció de la despesa però estirant al màxim la inversió en capítols socials. Uns apartats que, ara més que mai, s’han de reforçar si no volem acabar construint més presons, com recordàvem en una anterior editorial. La política d’inclusió és sembrar per una Catalunya que sumi als més desafavorits. Allò d’un sol poble és tant o més vigent ara que en la denominada Transició. No pot haver-hi una Catalunya de primera, una altra de segona i una de tercera regional. Això no seria Catalunya.Era lògic que l’Executiu estirés al màxim el que dóna de si la llei d’estabilitat pressupostària, aquella del dèficit zero d’Aznar aconseguit amb artificis com privatitzar totes les grans empreses estatals.
Durant el darrer any hem viscut situacions tan contradictòries com que un govern suposadament d’esquerres com el de Zapatero presumís dia sí, dia també, dels 20.000 milions de superàvit de les arques de l’Estat. Des de quan un govern progressista es vanta de tenir superàvit? En pocs mesos, amb promeses electorals i xecs les multimilionàries xifres es van esfumar però van ajudar a apuntalar el de Lleó en el seu segon assalt a La Moncloa.
La Generalitat ha optat per una opció lògica i justificada: l’endeutament.
Superat aquest tràngol cal tornar a reclamar la classe política catalana que se centri en allò important per evitar que l’endeutament es faci més crònic encara com és el nou sistema de finançament que s’ha de negociar amb Madrid. El pacte del Vilanova dels tres mesos de Joan Saura caduca i Solbes assegura que abans de finals de novembre vol tenir-ho ‘zanjado’.
Les presses no poden portar els nostres dirigents a signar qualsevol cosa. Més val que no hi hagi acord abans que un mal acord. Perquè un mal sistema de finançament no suposaria un simple endeutament. Seria una hipoteca difícil de retornar. I amb interessos acumulats.







