1981-2011: una LOAPA de 30 anys
És possible que José María Aznar tingui tota la raó quan afirma que és inviable un Estat espanyol de 17 autonomies. De fet, el mateix José Bono i molts altres dirigents territorials dels grans partits espanyols han reconegut públicament que a finals dels anys 70 ni se’ls passava pel cap que el seu territori pogués comptar amb un parlament i competències administratives pròpies. Un procés d’uniformització buscat i pensat per diluir Galícia, Euskadi i Catalunya en un mar d’uniformitat folklòrica.L’amenaça de retrocedir en l’estat de les autonomies pretén -30 anys després- rematar aquell procés iniciat en la denominada Transició. Utilitzar la crisi i l’argument del malbaratament de recursos públics és fer trampa: no s’avalua primer quines autonomies estan hiperinflades de funcionaris, gaudeixen de subsidis agraris sense control o incompleixen directrius ambientals europees. La intenció és no auditar qui malgasta i qui no. Ni saber qui paga més en impostos i rep menys en serveis. La trampa espanyola és per evitar l’evidència que els damnificats són sempre els mateixos.
El PSOE amenaça amb sumar-se al discurs recentralitzador encetat per l’Aznar de la majoria absoluta del 2000. És la confirmació de la defunció del model propi dels socialistes espanyols. En jugar a ser espanyolista, al PP no el guanya ningú. Zapatero ja va fer-ho amb l’Estatut. Va aguantar dos anys i va començar a mirar pel retrovisor. Les retallades i el tot a mitges va acabar donant la raó del carrer al PP.
Artur Mas té la responsabilitat de pilotar la resposta catalana. I fer-ho amb el màxim consens possible de totes les forces catalanes de tradició catalanista. Deixar en mans de Josep Antoni Duran i Lleida i de l’advocada de l’estat ara consellera Pilar Fernández Bozal no és, a priori, una opció que permeti afrontar amb les necessàries garanties aquest nou pols d’Espanya.
La recentralització no és nova. De fet mai no se n’ha anat. Des de la LOAPA originària de 1981 la invasió competencial ha estat una constant amb centenars de litigis judicials entre l’Estat i la Generalitat. Una guerra de desgast i erosió permanent. Un motiu de pes perquè el govern de Catalunya aposti per passar de la cultura de la rèplica a la cultura de la iniciativa. Cal que Catalunya, i el seu govern, comencin a decidir.







