Quin és el pla B de Saura?
Saura ha estat enganyat. Fins i tot, l'únic enganyat de l'arc parlamentari. La resta de partits, tota la resta, ja sabia quin seria el resultat final. I així ha estat. I és exactament per aquest motiu que recórrer a l'hemeroteca per recordar aquell pacte entre Saura i De la Vega, va posar en evidència molta més gent que no pas Saura.Recordem que l'endemà mateix de l'acord, el secretari general d'ICV, Jordi Guillot, insistia que seria 'inimaginable' que no hi hagué acord sobre finançament i que a més, no fos un bon acord. En cas contrari, segons Guillot, s'obriria una crisi institucional, política i 'de país. Tot ICV en ple defensant l'inimaginable. Seria que tenien un bon trumfo amagat, però a l'hora de la veritat ja s'ha vist que quan no es disposa d'algun element amb què negociar, la part que tingui l'avantatge la farà servir sempre que li calgui. Amb Espanya, aquesta estratègia ve d'antic. Una vegada més, no hi havia pla B.
Però quiets tots, que els catalans som capaços d'entrebancar-nos tantes vegades com faci falta. Si Madrid ens diu alguna cosa, sembla que tendim a creure'ns-ho sempre per defecte. I ara arriba en Montilla, i gràcies a un acord especial que es treu de la màniga, ja no amb la vice-presidenta De la Vega, sinó amb el mateix president, el baró dels barons, José Luís Rodriguez Zapatero. Ara sí que la cosa va de bo, i l'acord es prorroga fins al 31 de desembre. A canvi de què? Doncs a canvi de fer veure que el vot gratuït del PSC cap als pressupostos de l'estat té alguna contra-prestació. Però algú pot imaginar què passaria si se superés altra vegada la pròrroga pactada, i el 31 de desembre encara no hi hagués el finançament? Correcte, a falta de cap pla B, no passaria absolutament res de res.
El més curiós és que cap politòleg del planeta és capaç d'entendre com és que els catalans sempre sortim perdent de qualsevol negociació que es faci amb Madrid una vegada i una altra.







