País Valencià: la democràcia que no arriba
Escrivíem el mes de maig aquest editorial. Gairebé un any després és, malauradament, d'una plena vigència. Dèiem llavors ‘atemptats i pallisses contra representants culturals, cívics i polítics sense resoldre. Corrupció generalitzada a les administracions. Tancament d'emissions de ràdios i televisions catalanes. Enderrocs il·legals i especuladors al Cabanyal. Impediments per a les matriculacions dels xiquets a l'ensenyament en valencià.Rubalcaba va prometre el 2007 que abans d'acabar aquell any es detindrien els terroristes ultres que ataquen seus de partits, sindicats i col·lectius que denuncien l'omertà siciliana que es viu. Res. Els vestits de Camps, Orange Market, els bolsos de Rita Barberà i Gürtel. El padrino Fabra, res. Els valencians poden veure la RTL i Al Jazeera però no TV3. Silenci.
Seria bo que alguns mitjans escrits editats a Barcelona que fa tres anys aplaudien Francisco Camps i profetitzaven un suposat futur daurat de les relacions entre el País Valencià i el Principat gràcies a aquest dirigent fessin examen de consciència. I per esmenar-ho, comencessin per denunciar amb convicció que al País Valencià no hi ha democràcia’.
Que partits amb representació parlamentària al Principat com Esquerra o Solidaritat o a les institucions valencianes com el Bloc o Compromís no puguin exercir amb normalitat la seva activitat política és un fet d’una gravetat extrema. A Euskadi s’han fet lleis a mida per il·legalitzar políticament una part de la societat basca. A València als violents se’ls deixa fer. No ens estarem de denunciar-ho. Quan no hi ha democràcia no es pot mirar cap una altra banda. Al Principat, a Catalunya, els mitjans i la societat civil tenim el deure d'ajudar aquells qui des del País Valencià treballen per restablir la normalitat democràtica. El maig de 2010 o el gener de 2011. I fins que calgui.







