Ara sí, Pasqual?
Semblava que la política catalana estava en una mena de procés apàtic des de que Toni Soler va retirar el personatge de Pasqual Maragall del programa 'Polònia'. Però aquests dies, l'ex-president de la Generalitat de Catalunya ha tornat a regalar-nos algunes d'aquestes perles que tan bé han configurat la seva manera de fer política des de que el vam veure saltant amb els braços alçats i amb els dits en forma de victòria, celebrant la nominació de Barcelona pels Jocs Olímpics del 1992.
9
carregantAquest Maragall, el del Cobi i la Petra, va ser el primer que vam conèixer. L'últim va ser el de la destitució de Carod-Rovira per ordre directa d'un Zapatero, que li agraïria la feina feta amb la traïció del nou Estatut. L'últim Maragall que vam veure fent política, va ser un Maragall silenciós i capcot mentre aguantava de manera totalment estoica totes les cornades, de dins i de fora, sense gosar fer el mínim retret. Acabant la legislatura amb una celeritat brusca, com amb ganes de voler acabar amb tot d'una manera ràpida. I així fou finalment.
Però ara que ja no és a dins. Ara que ja no té poder, ni veu ni vot. Només l'atenció dels mitjans de comunicació. És ara que vol donar lliçons a tothom. I fa declaracions valentes i atrevides, tal com fan les persones quan discuteixen als bars, on és fàcil ser agoserat, perquè res del que es digui tindrà cap conseqüència real. Però senta bé poder-se descarregar.
Maragall s'atreveix a proposar conseqüències si es retalla l'Estatut. Proposa fer una manifestació multitudinària. Una de nova, vaja. Perquè abans, ja se n'havien fet dues més sota el lema de 'Tenim el dret de decidir', que malgrat convocar desenes i centenars de milers de persones, no van comptar mai amb la presència de Pasqual Maragall. I la gent pot sortir al carrer tantes vegades com sigui necessari, però al final són els polítics els que prenen les decisions. I quan Maragall tenia aquesta capacitat de decisió política, li va tremolar la mà massa sovint. Perquè les decisions suposen córrer uns riscos, que ara que torna a ser un ciutadà del carrer, no té, i per tant li permeten de dir tot el què diu.
Diuen que a la vida hi ha un moment per cada cosa. Fer declaracions atrevides i prendre decisions valentes es fa quan es té el poder per fer-ho, i no ara. Però que no pateixi, que com ja hem dit, la gent tornarà a sortir al carrer si és necessari. No perquè ens ho digui en Maragall, sinó perquè els catalans estem molt interessats en resoldre un problema d'encaix amb l'estat espanyol. I tant hi fa que Maragall s'atreveixi a dir que, ara sí, firmaria la independència de Catalunya. El problema és que els catalans encara no tenim el dret de decidir per nosaltres mateixos ni la nostra autodeterminació, ni la nostra solidaritat, ni res de res.
De fet, amb el seu Estatut, ni tan sols vam poder decidir de manera legal que els catalans som una nació. Ho vam dissimular en un lloc tan poc legal com al preàmbul, i fins i tot així, Espanya es va certificar com a autoritzador oficial per decidir què és una nació i què no. I llavors Maragall també va acotar el cap i va callar.
Imprimir
Enviar
República de Gràcia
FEU FORA A FRANCO DE TORTOSA ,, FEU FORA TOTS ELS...
Actualitat