Dilluns, 4 de juny de 2007 19:18 h

“A per ells...!”

Mariano Rajoy ha tornat a posar nom a la majoria amb qui compta per governar en un futur proper a La Moncloa. I la núvia no és altra que la CiU d’Artur Mas i Duran i Lleida, que ja es deixa estimar en públic i en privat. Rajoy ho confessava en el diari de referència de l’oligarquia catalana que passa per ser, a hores d’ara, el principal puntal mediàtic de CiU. La visita de Mas al notari no es tornarà a produir i l‘home de CiU a Madrid, el cap de llista plenipotenciari, no serà altre que l’ambiciós Duran i Lleida, que almenys té la virtut de no dissimular el desig de poder. Duran i Lleida vol ser ministre i està disposat a ser-ho a qualsevol preu, tant si és nomenat per Zapatero com per Rajoy. L’objectiu únic i prioritari, més fins i tot que la virulenta campanya contra l’esquerra independentista, és tocar poder. Si mai hi ha hagut dubtes a la cúpula de CiU, no en queda ni rastre. Mentre tota l’artilleria mediàtica convergent dispara a tort i a dret contra Esquerra per haver pactat amb el PSC al Govern de la Generalitat, mentre esperonen i alimenten les dissensions internes al si de l’esquerra independentista, mentre s’atreveixen a impartir lliçons de patriotisme, paral·lelament somnien a formalitzar – com si tal cosa- un nou acord parlamentari amb Rajoy o Zapatero que aquesta vegada passaria també per l’entrada de CiU al govern espanyol.

La grotesca escenificació de CiU dibuixant interessadament un tètric horitzó nacional evidencia, cada dia més, les similituds entre uns (CiU) i altres (PSC). Per a aquests partits trobar-se fora d’una institució és un crim, un atemptat contra el sentit comú. En el cas de CiU, dia que passa dia que la seva estratègia es defineix amb més claredat. L’enemic té un nom: Esquerra. “A per a ells...!” criden en els seus refugis d’hivern. Per a la dreta regionalista, la que ja es prepara per justificar un possible pacte amb el PP, la culpa de tots els mals del país és l’esquerra independentista. I la voluntat política dels seus estrategs no és altra que foragitar Esquerra del Govern. Perquè el Govern és seu i no pot ser de ningú més. Per als Mas, Duran i Lleida i companyia, l’esquerra independentista només té sentit si és imprescindible per sostenir les seves poltrones. Aleshores, si molt convé, enarboren l’estelada mentre amb l’altra mà compten bitllets. Només així s’explica l’obsessió malaltissa dels seus opinadors orgànics, que demostren ser tan sectaris com els de l’òrbita socialista, per carregar contra Esquerra. El problema és que si l’esquerra independentista no els té en compte com a referent, si no investeix president el seu líder, és una anomalia que cal combatre sense contemplacions, com han fet sempre.

Davant aquest horitzó, l’esquerra independentista ha de prendre la iniciativa, ha de reforçar el seu paper en el si del Govern, s’ha de fer notar amb més intensitat, ha de permetre visualitzar la seva influència i presència, ha de demostrar la voluntat inequívoca d’avançar cap a un horitzó de sobirania. I tot això sense deixar-se intimidar ni davant la sociovergència mediàtica, ni davant dels poders fàctics, a qui tant molesta la presència d’independentistes al Govern de la Generalitat. Avui no és demà però deixar per a demà tot el que és possible avançar avui, per modest que fos, seria un error que l’esquerra independentista no es pot permetre.