Pressupostos a la basca
Mentre a Catalunya ens preguntem què implica ser un diputat català, a Madrid i a Euskadi no són tan aficionats a la introspecció psicoanalítica com nosaltres. La política basca a Madrid no pretén canviar l'Estat sinó treure'n el màxim partit sense complexos: els resultats de la negociació dels Pressupostos Generals de l'Estat d'enguany demostren que se n'estan sortint prou bé.Fa anys que se sap que la inversió en R+D és un dels factors claus per la renovació i la competitivitat del teixit productiu d'un país. Si fa anys que aquestes partides centren els esforços negociadors dels diputats bascos amb resultats lloables, aquest any han fet un pas més endavant. Euskadi ha aconseguit el traspàs de la competència en polítiques d'R+D a partir de l'1 de gener del 2009. A l'Estat Espanyol qüestionen la Ministra Garmendia, de Donosti, però no sé si a Euskadi la qüestionen tant. Si fins ara tenien una política fiscal gairebé autònoma, ara podran fer una política industrial i econòmica pròpia de ple dret. Diuen que també van demanar la gestió de la Seguretat Social però els van respondre que encara ‘calia guardar les formes...'.
Mentre a Catalunya ens perdem en com han de ser les declaracions de fermesa, els bascos es centren en els fets i no en les paraules. En aquest sentit no cal ser cap visionari per endevinar per on connectarà abans l'AVE amb França. Sorprenentment hem concentrat tots els nostres esforços a connectar-nos amb Madrid i no amb Europa. No cal ni emmirallar-nos amb els bascos ni intentar assimilar la nostra realitat social i política a la seva: seria un error en les que masses vegades ha caigut particularment l'independentisme català. Ara bé, la ‘manera de fer basca' ens hauria de fer pensar que abans de reclamar el dret a decidir potser que comencem a lluitar per les coses que realment ho poden fer possible algun dia.
Els últims anys i l'experiència comparada de pobles com el basc ens haurien de fer adonar que la radicalitat dels gestos i les paraules potser és un símptoma que la nostra classe política està més preocupada d'arreplegar uns quants vots que de construir un país. Ara bé, hi ha qui diu que cada poble té els polítics que es mereix.







