Dimecres, 6 de juny de 2007 05:00 h

Procés de pau, un nou nyap de Zapatero

Euskadi Ta Askatasuna (ETA) ha anunciat definitivament la ruptura de l’alto el foc que mantenia de manera indefinida i que havia propiciat el període més llarg sense atemptats mortals des de la seva creació. L’avís que tot penjava d’un fil va ser el brutal atemptat a l’aeroport espanyol de Barajas. No ha estat cap sorpresa, per tant, el punt i final. Era previsible i masses indicis apuntaven en aquesta direcció. L'anomenat procés de pau estava tocat de mort i l'esperança d'un final dialogat de la violència i del reconeixement espanyol del drets dels bascos a decidir el seu futur s'ha tornat a esvair. Que Euskal Herria -i per extensió tot l'Estat per l'efecte distorsionador que té l'acció armada de l'organització basca- necessita un escenari d'absència absoluta de violència és un clam cada vegada més assumit per la ciutadania basca, inclosa l'esquerra independentista. Si des d'aquí exigim, amb veu alta i clara, que ETA retorni a la treva, no és menys cert que no podem deixar de constatar la fràgil voluntat de l'Estat i d'amplis sectors polítics, econòmics i socials espanyols d'avançar cap a un final dialogat de la violència que, sovint, ha anat molt més enllà sense ni tan sols dissimular una voluntat manifesta de rebentar el procés. Les mobilitzacions a la capital espanyola esperonades pel Partit Popular durant la vigència de la treva d'ETA s'han revelat també com el símptoma d'una estratègia perversa que no ha vacil·lat davant la possibilitat d'obtenir guanys electorals a curt termini. 

Però no tot és atribuïble a ETA i el PP. El President espanyol José Luis Rodríguez Zapatero ha fracassat estrepitosament, mostrant-se incapaç de sostenir les envestides del Partit Popular que han trobat àmplies complicitats en sectors del PSOE. Pitjor encara, Zapatero ha demostrat no tenir el coratge suficient per assumir les pressions quan era previsible que hi serien. No s’ha atrevit a fer ni un sol gest en política penitenciària, menys encara dels que va fer en el seu dia el President espanyol José María  Aznar quan va negociar amb ETA i va fer un tímid acostament de presos. Una circumstància que a les files del PP provoca amnèsia o que tracta de justificar-se amb arguments peregrins. Davant d’aquesta conjuntura, Zapatero s’ha deixat intimidar i ha evidenciat una falta de previsió i recursos imperdonable davant l’adversitat. No ha tingut el valor de derogar la Llei de Partits (votada per CiU) i els tribunals espanyols han il·legalitzat centenars de candidatures de l’esquerra abertzale en un procés insòlit a tot Europa i que falseja el resultat de les eleccions, creant situacions absolutament anòmales a desenes de pobles.            

Zapatero va incomplir la promesa de respectar l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya. Una i altra vegada ha decebut la confiança dipositada en ell. El federalisme del PSOE ha descarrilat abans de posar-se en marxa. L’acceptació de la plurinacionalitat de l’Estat no només no s’ha produït sinó que avança cap a una clara involució. La solució, en aquesta tessitura, ja no passa per transformar l’Estat sinó per un procés sobiranista que ha de conduir a la vertebració de Catalunya com un Estat més de la Unió Europea. Ni més, ni menys.