I Déu a la casa de tots
El PSC acaba d'impulsar un nou moviment polític anomenat la 'Causa comuna' que els ajudi a conquerir una centralitat política que se'ls resisteix -un problema que, dit sigui de passada, no li passa al PSOE a Catalunya-. Sembla que en una època de punxada de la bombolla immobiliària els partits catalans volen compensar-ho construint 'cases grans' a mode de xalets adossats.L'objectiu d'aquest tipus d'iniciatives no només és perfectament legítim sinó que introdueix matisos al joc polític que la poden enriquir i fer més interessant. El moviment socialista no és una novetat sinó que abans del llançament de la 'Casa Gran' el mateix Pasqual Maragall va impulsar amb un èxit notable Ciutadans pel Canvi que precisament recollia un sector de votants progressistes i catalanistes que ara els mateixos socialistes pretenen recuperar. Tots els partits amb representació parlamentària, han impulsat fundacions o moviments a la mesura de les seves possibilitats per ampliar el seu espai més enllà de la seva militància i electorat més fidelitzat. De fet, com en moltes coses a la vida, el problema no està en l'instrument que s'utilitza sinó en qui l'utilitza.
L'èxit de moviments com la 'Casa Gran', la recentment estrenada 'Casa Comuna' o d'altres plataformes controlades per partits radiquen en la seva credibilitat. I en aquests moments és escassa. És cert que la major part de la població està molt poc polititzada i li costa -o simplement no li interessa- seguir les evolucions de l'actualitat política. Ara bé, la gran majoria tenim la capacitat innata de saber percebre l'autenticitat dels missatges independentment de la nostra afinitat amb una opció política o una altra. Potser no es tracta de canviar de logos, de cases ni d'eslògans, sinó de refundar el sistema de partits polítics catalans. Potser només cal passar a fer més política en majúscules i menys partidisme, escoltar més a la gent i entendre que l'honestedat és rendible pels mateixos partits a mig termini. Recuperar part d'un consens no escrit que no es respira des de la transició en el que tots els polítics entenien que estaven treballant per un objectiu comú que anava més enllà de les seves sigles i que comportava una responsabilitat de país.







