Aferrats a la monarquia
L’esquerra independentista s’ha quedat sola al Congrés de Madrid exigint transparència en els comptes de la Casa Reial, un secret d’estat que aparentment sembla tan ben preservat com el de les balances fiscals. El progressista Zapatero no ha estat ni tan sols capaç de donar a conèixer la veritat de la hisenda fiscal espanyola. És clar que en aquest segon cas l’opacitat té molt de tenebrós. Perquè, com a mínim, pel que fa a la Casa Reial sabem quina és l’aportació anual. El que no sabem és en què se’ls gasten. És un secret d’estat aparentment inconfessable.El que ens arriba a costar la monarquia borbònica no és poca cosa. Tot plegat sense comptar els regals sumptuosos amb què determinats grups empresarials gratifiquen els monarques o la generositat d’algunes institucions a l’hora de ser complaents amb els borbons. Però el que de cap manera volen que es pugui saber és en què despilfarren milions i milions d’euros o en què els inverteixen que, atenent als precedents del cas KIO, fa més por que una pedregada abans de la verema.
Si el Congrés, l’òrgan que aprova els pressupostos generals de l’Estat, no pot tenir un control sobre les despeses d’institucions de l’Estat, qui les ha de tenir? Tal vegada sabríem quina fortuna ens costen les caceres d’óssos i d’altres espècies protegides a Romania o el seu luxós parc de cotxes i motos o tants altres entreteniments del monarca espanyol. El successor del general Franco, l’home que va prometre els Principis Generals del Movimiento, un home desdibuixat i de perfil baix, resulta que no ha de passar comptes a ningú. I tot això amb la complicitat de les Corts espanyoles, que gràcies a la suma dels vots del PSOE i el PP ho han impedit. El més trist, allò desolador, és que també CiU –sí, un cop més- ha jugat a favor de les raons d’estat, a blindar una institució constitucional que representa com ningú la sortida airosa d’un règim que ha estat eximit de qualsevol mena de responsabilitat.