L'escopeta nacional
El conseller d'Economia, Antoni Castells, s'ha queixat aquesta setmana perquè el Govern espanyol dóna per tancat l’acord del finançament. El president d'Esquerra Republicana, Joan Puigcercós, ha demanat a Montilla que expliqui l'estat de la negociació, la Cambra de Comerç ha exigit uns 15.000 milions d'euros per avalar a les empreses i el sector metal·lúrgic s'ha reunit per mostrar el seu malestar davant la situació econòmica actual.Podríem qualificar aquests gestos de contundents, però si ens fixem en els resultats que han obtingut no deixen de ser gestos simbòlics, alguns de cara a la galeria i per fer bullir l'olla de grills catalana. Serviran d'alguna cosa, es transformaran en fets rellevants? Potser és el moment de trepitjar el carrer i valorar que famílies senceres estan a l'atur i que arribar a final de mes s'ha convertit per a molts en una autèntica odissea. Potser això sí que és motiu per deixar enrere d'una vegada per totes aquests gestos simbòlics i buscar una complicitat autèntica per poder aconseguir l'enyorada acció nacional conjunta i fer front a la maquinària espanyola que només vol adormir i narcotitzar els Països Catalans.
Què podem esperar d'un estat que, tal i com va denunciar en la trobada del sector metal·lúrgic el president de Foment Nacional del Treball Joan Rossell, té prop de 150.000 funcionaris que continuen en nòmina però sense tenir cap tasca assignada perquè treballaven en matèries que han estat transferides a les Comunitats Autònomes?
Aquest és l'estil madrileny de fer política, hi ha crisi però tothom està pendent ara de les caceres, les trames de corruptela del PP i les persecucions d’espies. Unes històries que podrien servir de guió per a una pel·lícula de James Bond, però el guió de veritat és un altre. A casa nostra tenim problemes, tanquen empreses i la gent es queda sense feina, i Espanya ens nega solucions, ens aboca a la crisi. No ens podem deixar aixafar pel pes d’Espanya, ens hem d'espavilar i exigir el que es nostre.







