Dimarts, 12 de juny de 2007 05:00 h

“Santiago y cierra España!”

A Madrid tornen a parlar de consens antiterrorista. Cada cop que així s'esdevé, cada cop que des de la Meseta toquen a sometent, s’haurien d’encendre totes les alarmes de la gent de bona voluntat d’aquest país. El consens dels dos grans partits espanyols sempre acaba donant lloc a un status quo en què els catalans sempre en sortim malparats, sempre. Espanya és un estat excloent, per tradició i vocació centralista. Equiparar PSOE i PP, com sovint es tendeix a fer interessadament, no s'ajusta a la realitat. No és el mateix que el País Valencià compti amb un president socialista que en tingui un de popular. El mateix s'esdevé a les Illes. No pas perquè els primers siguin la solució a res, sinó perquè l'hostilitat nacional dels segons arriba a extrems tan exagerats que acaba per fer bons els primers.

Del PSOE se'n ha esperat, potser amb un excés d'ingenuïtat, que assumís, amb més o menys matisos, la plurinacionalitat de l'Estat. L’arribada al poder de Zapatero semblava que afavoria una bona oportunitat. Aquesta esperança ha donat pas a una decepció sonada, a tots els nivells. El procés de l’Estatut ha estat en si una enganyifa que gràcies a la trista jugada de CiU –una més en el seu historial- va esmicolar els anhels de tots aquells que havien rebut amb entusiasme l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya. D’allò substancial no en van deixar res. Ara, la reacció davant l’última declaració d’ETA, en què anunciava la fi de l’alto el foc, és la pròpia d’un covard que es va arronsar quan era necessari un exercici de valentia i ara ho arregla empitjorant la situació, amb la fermesa que no ha demostrat en la recerca d’un procés de pau. La tornada a la presó de De Juana Chaos ha estat la primera resposta. L’empresonament d’Otegi, la segona. Les dues decisions el retraten. Zapatero ha reaccionat tard i malament recorrent a estrictes actes de venjança per acontentar una societat espanyola en què la penetració del discurs feixista del PP ha arrelat amb força.

Zapatero s’ha enroscat en el cèlebre “Santiago y cierra España!”. El nacionalisme espanyol es fonamenta en una accepció numantina, amb una visió imperialista que encara beu de les fonts èpiques de la Reconquesta i que segueix sense haver paït la desfeta colonial. Per això quan es tracta de territoris, de la integritat territorial de l’Estat, tornen a la vella medecina del passat, a una dialèctica medieval de sang i foc, de codis d’honor i glòries passades. Com Don Pelayo, es mostren disposats a deixar que corri sang propera abans de solucionar els problemes dialogant i negociant. El degoteig de noves vides humanes és un mal assumit com a tolerable pels mandataris espanyols i en l’imaginari nacional espanyol aquesta és una causa patriòtica de paraules solemnes i grandeses, de sagrades unitats que no atenen a raons.

Vist des dels Països Catalans, el retorn a l’activitat armada d’ETA és una pèssima notícia. El viratge federalista del PSOE ha estat un miratge. I el que s’acosta fa una ferum a naftalina que no presagia res de bo. Els discursos espanyolistes abrandats amenacen de ser el discurs únic i en aquest marasme la força de la raó es volatilitza davant la raó de la força.