Dimecres, 13 de juny de 2007 00:00 h

Pacte Nacional

Mai com ara, mai, s’havia escoltat tantes veus que reclamen un pacte nacional que, segons els seus promotors, hauria de ser el format per CiU i Esquerra i que, bàsicament, perquè mai no s’han esbossat més arguments, passaria per haver fet president de la Generalitat Artur Mas. El Pacte Nacional el sintetitzaria una persona i una decisió: Mas president. L’esquerra independentista, per esquerra (sic) i per independentista (sic), tenia l’obligació política i nacional de fer president del país el candidat de CiU. Aquest és almenys el discurs de tota la nòmina de columnistes –que coincideix bàsicament amb els que van aplaudir a rabiar el pacte Mas-Zapatero primer i l’expulsió d’Esquerra del Govern després- que dia a dia arenguen els lectors amb missatges catastrofistes que auguren el final de Catalunya com a nació. Òbviament, tot això no hauria passat si els 23 diputats independentistes haguessin fet Mas president el 2003 en detriment del defenestrat Pasqual Maragall.

El discurs essencialista radica sempre en la traïció d’haver entregat la Generalitat a un personatge espanyol anomenat José Montilla. I, ara més que mai, en la crítica sistemàtica al paper d’Esquerra al Govern. Aquest discurs s’ha mantingut, per bé que amb matisos, amb la decisió del Govern de Catalunya sobre la tercera hora de castellà que pretenia imposar el govern espanyol a primària. Defugint la literalitat del text aprovat, s’ha insistit en l’argumentari que el Govern se’n rentava les mans i traspassava la responsabilitat a les escoles. Quan saben del cert que aquesta ni tan sols és una mitja veritat, senzillament és una mentida. Però no importa, tant se val la transcendència de la decisió, tant és. Gairebé cap d’aquests columnistes va gosar admetre el gest insòlit que representava que, per primer cop, el Govern de Catalunya hagués desobeït una ordre del govern de Madrid. En lloc d’analitzar el valor de la decisió d’un govern, es van llençar com a llops a blasmar l’acord. Perquè, en essència, i aquí radica el seu autèntic discurs essencialista, la qüestió no era valorar l’acord en clau de país sinó fer-ne una lectura partidista. La fi justifica els mitjans deuen pensar. I l’única finalitat que els mou és, al preu que sigui, recuperar la Presidència de la Generalitat en mans d’un usurpador. Tota la resta són qüestions tàctiques o estratègiques, pedigrís inconfessables dels que s’han fet grans aixoplugats en l’administració.

El govern Maragall va ser clarament una decisió d’Esquerra, equivocada o no. El govern Montilla ha estat, en canvi, el fruit d’un fracàs, el fracàs estratègic de CiU, que no va tenir cap recança a fer saltar pels aires l’Estatut del Parlament per afermar un acord amb el PSOE que creien els havia de garantir la Presidència de la Generalitat. La primera opció de CiU, la mateixa nit electoral, va ser trucar Zapatero per segellar un acord amb el PSC, via Madrid a través de la intervenció del president espanyol. Fins i tot amb aquest gest CiU va atorgar -això sí, involuntàriament- una pàtina d’autonomia i catalanitat al PSC quan aquests no van cedir a les pressions del PSOE (entre els que feien pinya a favor d’aquesta opció hi havia els inefables Bono, Guerra i Ibarra, tots a una), que pretenia avortar un segon mandat amb Esquerra al Govern de la Generalitat. Només aleshores, només quan els dirigents de CiU van constatar les carbasses del PSC, van tornar amb la vehemència que caracteritza els abrandats discursos patriòtics i de circumstàncies dels columnistes neoconvergents, reclamant el Pacte Nacional.

Algun dia, com apunta el diputat Xavier Vendrell a Disculpin les molèsties, s’haurà de produir una entesa entre CiU i Esquerra. Però aquesta entesa haurà de basar-se en alguna cosa més que un pacte per salvar o recuperar les poltrones perdudes. Si no és així, el pacte haurà d’esperar.