Quina mandra
Paraules i més paraules, actes i més actes, conferències i més conferències. Quinze dies de diarrea de propostes contra la crisi poden haver causat més d'una convalescència forçada per estrès. Un cop més, la política d'aparador catalana ocupa les primeres pàgines de l'actualitat catalana. Un cop més es troba a faltar la política dels fets, la política seriosa i de veritat, més encara quan el Govern espanyol està tocat i Zapatero necessita aire per sobreviure.Ara, des de Catalunya, se'l pot pressionar però, un cop més sembla que no ho ha valorat quasi ningú. Sí que han sabut moure fitxa ràpidament a Andalusia, on ja han tancat el deute històric que arrossegaven des de fa 28 anys. Chaves ja ha cobrat 1.200 milions d'euros que de ben segur li aniran molt bé, mentre Montilla encara no ha pogut arribar a un acord pel finançament català i la crisi continua enfonsant empreses.
El president diu que està negociant, Zapatero que vol relació bilateral directa amb Montilla, Castells que no pot més, Solbes fa la seva perquè sap que no hi ha no un euro a la caixa, però mentrestant les dates al calendari ballen, ballen i tornen a ballar. I amb tot això, Mas omple fins dalt en la conferència on vol presentar-se com l'alternativa al Govern català abandonant, això sí, la via sobiranista.
Quan acabarà el viacrucis del finançament? La resposta és ben clara: quan els polítics es quadrin, quan tots els partits uneixin les seves forces i pressionin a Madrid sense cap tipus de fissura ni tuf partidista. Els partits catalans han de votar conjuntament a Madrid, perquè un cop arribi l'acord, si arriba, s’haurà de donar el vist i plau a la LOFCA, la llei que regula el finançament.
Si en aquest moment els catalans anem units, tindrem la força suficient per dir sí o no. Llavors es veurà si Catalunya és la prioritat per a tots els polítics de casa nostra i si, per tant, acaben amb el greuge de la 'meseta' castellana contra Catalunya, o si Catalunya és només una excusa.







