Prou, prou, prou!
Tothom, o gairebé tothom, recorda el dia que Josep Cuní va perdre els papers a plató i va començar a picar sobre la taula i a xisclar 'prou, prou, prou!'. El presentador enrabiat, molt enrabiat, intentava fer callar uns convidats. Una imatge que ha quedat gravada a la retina de molts catalans i que ha omplert minuts 'gloriosos' de televisió. Aquesta és la mateixa reacció que provoca a molts ciutadans catalans la paraula finançament. Som captius d'un malson de xifres. Els mitjans no paren de bombardejar amb notícies sobre el dèficit fiscal, els polítics continuen parlant pel coll de la seva camisa vivint en un món imaginari, i els partits ideen estratègies estrambòtiques. En aquest escenari, cap dels nostres representants, encarregats de defensar els nostres interessos, sap què li passa pel cap a un català normal i corrent.La majoria de catalans estan en crisi i no poden arribar a final de mes, però no en tenen ni idea de què signifiquen 1.200 milions o 1.400 milions d’euros per a Catalunya, perquè ningú ha tingut interès en explicar-ho. Com tampoc tenen ganes d'aclarir que, a banda de les xifres, també s'ha de debatre un model.
La gent del nostre país ho està passant molt malament, però encara és hora que sàpiguen quina és l'estratègia per superar aquesta situació. L'únic que han copsat és la desfilada televisiva de polítics de tots els partits contradient-se els uns als altres i marejant la perdiu. Corbacho diu una cosa, Zapatero una altra, Castells contradiu al president espanyol, Ausàs dóna quinze dies de coll, Saura amaga el drama dels Mossos parlant de xifres, Mas demana unitat i Montilla diu que CiU no els donarà suport. Un joc dels disbarats amb tints surrealistes que ens desacredita a tots plegats.
Quin líder tindrà el coratge suficient per posar-se al costat dels ciutadans i començar a explicar les coses pel seu nom i a teixir un relat real de la política? Quin líder entendrà que el primer que hem de recuperar com a país son els nostres valors i la nostra dignitat? Quan apareixerà el líder que realment defensarà Catalunya?
Mentre no arriba, continuem tapant-nos les vergonyes i mostrant els nostres fantasmes a una Espanya que s'ho mira encuriosida i que ha oblidat la pluralitat per recuperar aquell tuf de centralitat recalcitrant.







