Les llàgrimes de cocodril de CiU i el PSC
Quan Pasqual Maragall va perdre les eleccions davant Jordi Pujol, l'expresident del PSC va denunciar un sistema electoral pervers que feia que ell, que havia tingut més vots, no tingués més diputats. Maragall s'esquinçava les vestidures i predicava aquí i allí que calia canviar les regles del joc. Volia una llei electoral feta a mida, a mida del PSC és clar. Maragall era la viva imatge del mal perdedor que, davant els resultats, volia canviar les regles del joc. Maragall va novament estimbar-se contra Artur Mas el 2003, quan es veia guanyador sense baixar de l'autobús. Amb la seva carrera política tocada de mort -i mentre tornava a proclamar-se guanyador i qüestionava, de nou, les regles del joc- es va aferrar al salvavides que havia de representar la proposta d'Esquerra de fer un pacte que, entre d'altres, fes possible un bon Estatut. El resultat va ser un text normatiu refrendat pel 90% del Parlament.
És clar que aquell pacte se'n va anar en orris gràcies, entre d'altres, a Artur Mas i el seu equip d'assessors, que van veure en una renegociació de l'Estatut a la baixa (i tan a la baixa que el mateix Guerra se'n fotia en públic) una possibilitat de recuperar la Presidència de la Generalitat amb la complicitat del PSOE. Quan no va ser així, CiU i tota la seva artilleria mediàtica van iniciar una nova versió de la cançó de l'enfadós. No hi havia dret, ells havien guanyat les eleccions però les majories parlamentàris pervertien les regles del joc i feien possible una majoria de Govern en què no hi figurava el partit que les havia guanyat. Novament les regles del joc eren les culpables, regles que -tot sigui dit- CiU va defensar amb vehemència quan Jordi Pujol va poder iniciar la que havia de ser la seva darrera legislatura gràcies a un acord parlamentari amb el PP:
I novament, la coalició ha tornat a engegar la maquinària per denunciar les possibles majories de govern que no els afavoreixen a municipis i diputacions. Tornen amb la mateixa cançoneta: s'ha de respectar la llista més votada -quan és la seva, és clar. Prescindint d'una realitat que mai fins ara havien qüestionat: els electors escullen els regidors al ple de l'Ajuntament. I són aquests regidors els que escullen l'alcalde.
La cantarella, el discurs queixós i ploraner, torna a escoltar-se amb força, recorrent a vells arguments, ahir d'uns i avui dels altres. Són llàgrimes de cocodril: dels que només posen en dubte les normes quan no els afavoreixen.