Un problema anomenat Duran
24 anys ininterromputs sent el número u indiscutible d’Unió Democràtica i 32 ocupant càrrecs públics. Dècades en què qualsevol intent de crítica interna ha estat purgat de manera fulminant i que han convertit l’històric partit fundat el 1931 en la formació en què és inversament proporcional el nombre de militants al poder acumulat en les institucions catalanes.
10
carregantMés enllà dels ja tradicionals i sorollosos cops d’efecte de Duran amb desmarcatges de la línia del seu soci de federació, Convergència, el líder unionista està traspassant fronteres que aconsegueixen alçar més veus que mai que es plantegen obertament la necessitat d’un relleu al capdavant d’Unió. I, per primera vegada, no només en les files de Convergència Democràtica sinó en les del seu propi partit i en el mateix comitè de govern d’Unió.
En tres mesos han abundat les sortides de to poc justificables. Des de la llei a què va donar suport a Madrid per compensar les concessionàries de les radiales de la capital d’Espanya fins l’altra esmena que va enfrontar concessionaris i fabricants d’automòbils.
Però el que realment s’afegeix com a nou element d’evidència del desgast de tants anys de gestió de poder és l’encadenament d’errors. La persistència en l’error. Era fins ara un tret poc freqüent en Duran que posa de relleu que tres dècades en primera línia potser són la culminació d’un cicle. Revelar el sentit del vot de Joana Ortega, vicepresidenta de Catalunya. Enfangar-se en una discussió amb Marta Ferrussola. Reinterpretar les paraules del dirigent màrtir d’Unió, Manuel Carrasco i Formiguera. O afirmar que el Barça perdrà tres dels quatre partits contra el Madrid són senyal inequívoc de la inestabilitat del líder etern d’Unió Democràtica.
L’avenç de les opcions sobiranistes en la societat catalana i dins el seu propi partit poden haver estat el detonant del nerviosisme que ha abocat Duran en el període d’inestabilitat més intens que se li recorda. I és que les eleccions espanyoles de 2012 seran la darrera oportunitat de Duran per aconseguir ser l’artífex d’un gran pacte d’estat de CiU amb el Partit Popular com ell mateix ja va liderar el 1996 amb José María Aznar.
L’hora de la renovació s’imposa a Unió si vol seguir jugant un paper de centralitat. Precisament perquè la centralitat cada dia és més lluny de les tesis de confederalisme a l’espanyola de Duran i més a prop de les opcions partidàries d’avançar cap a l’estat propi. Dirigents com Josep Maria Vila d’Abadal o Antoni Castellà tindran molt a dir en els propers mesos si Unió no vol quedar-se convertida en una relíquia de la democràcia cristiana en la que el seu líder no deixa créixer brots verds al seu voltant.
Imprimir
Enviar
Nova York
FEU FORA A FRANCO DE TORTOSA ,, FEU FORA TOTS ELS...
Actualitat