Valentia, audàcia i ambició
Tres anys després de l'aprovació de l'Estatut retallat, fruit de l'acord Mas-Zapatero amb el silenci del PSC, podem afirmar que a l'Estat espanyol l'estat de les autonomies és una quimera. No s'ho creuen ni ells, n'hem tingut una prova evident amb l'incompliment del finançament per part del govern de Zapatero.No compleixen perquè saben, i en aquell moment sabien, que allò que van signar a la Moncloa no es podia complir. Segons els seus paràmetres, avui sabem que per complir amb l'Estatut i amb les promeses Zapatero d'estar per damunt de la mitjana espanyola i guanyar ordinalitat, calen unes xifres molt allunyades a les que ofereix Madrid.
Amb la proposta actual, els 9.000 MEUR a repartir el tercer any, Catalunya queda 7 punts per sota la mitjana espanyola, és a dir, com fins ara. Segons les darreres dades liquidades de 2007, considerant la mitjana espanyola igual a 100, Catalunya està a l'índex 92,7.
Els catalans rebem per habitant un 7,3% menys que la mitjana espanyola i per si això no fos prou, cada català paga un 20% més que la mitja espanyola. Amb aquestes realitats tan fora de tota solidaritat, cada dia que passa ens hipotequen més a nosaltres i a les futures generacions. És impossible quadrar el cercle, o fer el sudoku, i el pitjor de tot plegat és que ells ho saben. El model no té solució, el conseller Castells també ho sap, d'aquí el seu nerviosisme.
Per tot això, no ens valen les paraules del president Montilla demanant 'acord al juliol o res', què vol dir res? Plantar-se de veritat és fer-ho amb tot el potencial, amb els 25 diputats del PSC a Madrid, està disposat a fer-ho el president?
Si és que no, només li queda una solució, convocar eleccions a la tardor i que la ciutadania decideixi. Prou d'enganys. Ara ens cal valentia, audàcia i ambició per fer un pas endavant. Cal plantar-se davant de Madrid i deixar el 'cornuts i pagar el beure'. Volem ser feliços, simplement com a catalans.







