El #15M no és la mateixa història de sempre
Les concentracions del diumenge 15 de maig no són el de sempre. Els dies previs al 14 de març de 2004 milers de catalans i espanyols van manifestar-se contra les mentides i la prepotència del Partit Popular convocats per sms o per incipients xarxes socials de l’esquerra alternativa com Indymedia.Avui, la crisi que condemna a l’atur la meitat de la generació jove més formada i preparada de la història, és un element que ha de fer tenir present que hi ha centenars de milers de menors de 35 anys que tenen poc a perdre. I això és el que fa potents les revoltes, que l’horitzó a conquerir no pot ser pitjor que l’actual.
El moviment té molts no alineats en els esquemes clàssics esquerra/dreta tot i que la base organitzativa beu de l’esquerra alternativa. I també hi suma també molts intel·lectuals propers al PSOE decebuts perquè Zapatero ha pilotat una legislatura en què ha beneficiat més Emilio Botín que els seus electors. No és el mateix: diumenge 15M a Barcelona hi havia més gent al carrer que en la manifestació dels sindicats oficials del 1r de maig en què van acudir-hi els alliberats -a sou- i poca cosa més. Una lliçó per als representants clàssics dels treballadors.
Alguna cosa està canviant. I el poder mobilitzador de les xarxes socials s’està evidenciant cada dia que passa. En una societat hiperconnectada, la imputat almenys es denuncia i costa molt més d’amagar. L’acampada de plaça Catalunya no és la de la Tahrir a El Caire perquè aquí no es percep una dictadura política ni hi ha morts pel mig. Però la indignació per la situació i el brou de cultiu de joves preparats a l’atur i sense perspectiva fa indicar que el cabreig pot tenir força i fer molt soroll.
Electoralment, l’esquerra ha d’estar preocupada. Els indignats difícilment es plantejarien altres opcions electorals. O prenen nota o la base electoral del futur, els joves, se’ls aprimarà a marxes forçades. A la dreta, no. El mateix per a l’independentisme que ha de saber connectar amb aquest segment de població per fer entendre que part del seu drama i la bancarrota del país tenen un culpable. Aquest es diu Espanya.







