Sempre és el mateix
Ara uns, ara els altres, i encara els de més enllà. O fins i tot, tots junts, com que passen gana sempre acabaran claudicant. Aquesta és la màxima que domina els estreteges de la política espanyola, siguin del PSOE o del PP. Mentre la classe política catalana no tingui la capacitat de trencar aquesta maleïda estratègia, difícilment podrem avançar en l'augment de capacitat política de poder decidir per nosaltres mateixos.Si ens fixem en l'evolució del model autonòmic, des dels seus inicis, podrem comprovar que sempre la classe política catalana acaba de la mateixa manera. Sempre acaba abaixant el llistó de les demandes, tant és el color polític de qui pren la decisió. Aquesta manera d’actuar pot ser comprensible, o podia ser-ho fins ara, si ens situem en una situació límit, en una situació crítica en què els pares de la pàtria de torn es creuen en l'obligació de mal salvar el país.
Però els temps han canviat, les noves generacions no volen més peix al cove, les generacions que han viscut i patit la transició també volen un canvi del model. No per passar més gana hem d’acceptar més engrunes.
Cal convertir la sentència mortal del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut ja retallat en una oportunitat. La classe política que s'estima aquest país ha de perdre la por a liderar una nova manera de fer les coses amb enginy, amb dignitat i amb valentia. Hi ha més gent de la que es puguin pensar disposada a arriscar-se. El mateix expresident Pujol parla d'una d'onada positiva en una recent entrevista.
És una raó més per motivar-nos. Si tinguéssim clar que per quatre engrunes no val la pena contribuir a la governabilitat espanyola, segurament tot ens aniria millor. En tenim exemples, i tots positius en el cas de Montenegro o allò que pot passar en el camí cap al referèndum que els escocesos del SNP volen dur a terme sense pauses i amb pas ferm. En democràcia, com deia el poeta, 'tot està per fer i tot és possible'.







