Adéu Zapatero, adéu autonomia
José Luis Rodríguez Zapatero va experimentar una revifalla d’ànim en el debat de política general espanyol. Potser l’esprintada d’algú conscient d’estar consumint els seus darrers dies al capdavant del timó de la governabilitat espanyola i que surt al terreny de joc amb poc a perdre davant d’un rival que no guanyarà per mèrits propis.Zapatero haurà acabat consumit per la poca traça en la gestió de la crisi que l’ha abocat a abraçar-se a la banca i la gran patronal que seran dels pocs qui aplaudiran la seva segona legislatura. Però -i sobretot- per una manca de credibilitat després d’incompliments de promeses.
Uns incompliments que amb Catalunya hauran estat flagrants. Des de l’Estatut, el ‘misión cumplida’ que va verbalitzar després de la sentència del Constitucional o la no execució de les inversions previstes en els Pressupostos Generals de l’Estat.
El balanç positiu de la primera dècada del segle XXI serà que Espanya haurà mostrat la seva cara més sincerament agressiva, la d’Aznar, i les limitacions del marc autonòmic que han fet prendre consciència una majoria social catalana que l’actual estatus és altament perjudicial pel benestar i el progrés de la ciutadania catalana. L’adéu de Zapatero també serà un adéu a la majoria de catalans que creien en l’encaix de Catalunya dins Espanya.








