La insubmissió: amb rigor i valentia
Als anys vuitanta als insubmisos al servei militar espanyol se’ls veia com una mena de radicals antisistema disposats a anar a presó. Però sense ells ben segur que hauria estat difícil que les pressions polítiques cristal·litzessin en l’abolició d’un segrest arbitrari que perpetrava Espanya sobre els joves catalans durant nou mesos per intentar formatar-los en una determinada direcció. L’objecció de consciència era important però la insubmissió evidenciava el conflicte i deslegitimava qui els posava a presó.Tal i com demanàvem a ‘l’Òmnium que ha de venir’ l’entitat central i referent del catalanisme civil va fixar l’horitzó i el rumb de les reivindicacions nacionals immediates: concert i dret de decidir. Un primer pas de valentia.
El capital de prestigi acumulat per Òmnium és la millor arma per fer efectives les seves reivindicacions: el gruix de ciutadans que mouen Catalunya la legitimen i la tenen de referent. Aquest prestigi se li pressuposa rigor per impulsar una reivindicació tan important com la insubmissió fiscal. La seva feina ara és donar cos a aquesta probable via si la negociació pel concert fracassa.
Si allò tan castís i espanyolíssim com la mili va caure per la pressió popular i política, el concert econòmic serà possible però la resistència numantina d’Espanya s’augura superior perquè sense Catalunya, Espanya és Grècia. I Espanya ho sap.
Caldrà arriscar. Com els insubmissos disposats a anar a presó als 80. Sense demanar heroïcitats aïllades, aquestes hauran de venir d’una presa de consciència col·lectiva. Aparcar l’egoisme i estar disposats a anar fins el final. Cap victòria no es pot aconseguir sense valentia. Òmnium ha d’aportar el rigor i la pressió. Però la protagonista haurà de ser la ciutadania de Catalunya.







