75 anys, encara
Durant dècades, com feia aquesta setmana el president del Parlament espanyol José Bono, s'ha pretès equiparar els dos bàndols -més de dos- enfrontats en aquella guerra. Falla una premissa bàsica que els costa recordar: uns van donar un cop d'estat contra un govern escollit democràticament a les urnes. Per tant, els responsables són uns: els que van aliar-se amb Hitler i Mussolini per derrocar la República.
Els perdedors de la guerra segueixen havent de demanar disculpes per donar sepultura als seus familiars i perquè se'ls anul·lin les causes de l'anomenada justícia que van portar-los a la presó, l'exili o directament la mort. Una llei de la memòria feta a mitges que és un dels incompliments més flagrants dels vuit anys de mandat de José Luis Rodríguez Zapatero.
I encara més: la recuperació de la memòria nacional a casa nostra s'ha fet amb comptagotes. Només la valentia d'editors com Quim Torra o Josep Maria Vall per donar veu a joves talents com Francesc Canosa han permès rescatar referents oblidats de l'àmbit periodístic com Just Cabot o Eugeni Xammar i de l'àmbit polític com els germans Badia.
El Partit Popular de Mariano Rajoy, d'Aznar o d'Alícia Sànchez Camacho representa els fills del 18 de juliol del 36. Sota l'aparença d'una dreta civilitzada i moderna amb què vol presentar-se ara, convindria tenir memòria contemporània i recordar que és el mateix Partit Popular que persegueix el català a les Illes i al País Valencià. I els que van presentar un recurs contra un Estatut la resolució del qual ha deixat l'autogovern català sota mínims.
El millor homenatge als lluitadors per la llibertat de fa 75 anys és seguir avançant en les conquestes democràtiques que 40 anys de túnel del terror van arrabassar. Difícilment aquest avenç es farà de bracet dels qui el seu trampolí familiar, polític i personal va iniciar-se un 18 de juliol de 1936.







