Torna la pitjor estirp
El primer pacte de CiU amb el PP va tenir un delmat a les files conservadores. Era Vidal-Quadras, l'home que liderava el projecte d'Aznar a Catalunya i que representava l'ala més anticatalanista -en aquest no és exagerat afirmar anticatalana. El cèlebre físic va ser traslladat al Parlament Europeu, la destinació més llunyana que li va trobar el PP. Des d'aquesta institució va continuar amb la seva virulenta campanya contra la llengua catalana. L'única aportació de V-Q a Europa, l'única per la que serà recordat, haurà estat la seva bel·ligerància contra tot allò que fos català. En aquest punt V-Q ha estat implacable, no n'ha passat ni una, evidenciant que l'únic motiu que el porta a fer política és un odi profund contra la llengua, la cultura i la nació catalanes. Un cas, el seu, digne d'estudi.Ara, amb l'arraconament de Piqué i els seus, torna a agafar les regnes del Partit, un deixeble ideològic de l'enyorat V-Q. De fet, el seu autèntic mentor és el reverend de les ones, baluard de la caverna, el reputat Jiménez Losantos, que ha vist en Daniel Sirera una autèntica via de transmissió d'un anticatalanisme que beu de les fonts més pures. És a dir, de les abrandades arengues patriòtiques del general colpista, Queipo de Llano. El mateix subjecte que en plena Guerra Civil deia allò de “convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”.
En aquest país, no obstant, tendim a fer reconeixements als difunts polítics. Ara hi ha qui no ha dubtat a fer lloances a la suposada dignitat de Josep Piqué, com si aquest il·lustre polític no hagués estat durant els darrers anys sent partícip de l'accentuada deriva ultradretana del PP, com si el seu gest hagués estat de rebel·lió davant la incessant campanya anticatalana de la direcció del PP. I no. Aquesta és una falsedat. Piqué ha plegat només quan s'ha vist foragitat de l'aparell regional del PP. Si Piqué hagués tingut un bri de dignitat s'hauria plantat quan tocava. El seu gest ara, no l'absol de res. La seva fidelitat als postulats ultraespanyolistes del PP s'ha mantingut inalterable i, paral·lelament, s'ha anat empassant una rere l'altra totes les invectives de la direcció popular que van tenir en la campanya de l'Estatut el seu clímax.
Cert que Piqué no és Sirera. Tan cert com que, malgrat aquesta consideració, Piqué s'ha alineat sempre, a l'hora de la veritat, amb la dreta més rància i cavernícola possible. Ara és el torn de Sirera i la tornada a l'espanyolisme de la pitjor estirp.