PP i PSC en fora de joc
El debat sobre el pacte fiscal al Parlament de Catalunya ha aconseguit dues fites importants, per un costat un acord transversal entre CiU, ICV/EUiA i ERC que visualitza la fita de superar les estrictes ideologies de partit per posar al capdamunt el país i per l’altre ha deixat en fora de joc els dos partits que fins al moment és pensaven que dominaven la situació, tant el PP com el PSC han vist avui com les seves forces a Catalunya són minoria, i en un procés encara de ser-ho més.
Una dada més, per primer cop és visualitza que ICV/EUiA i ERC superen al que fins ara era el principal partit de l’oposició, els socialistes catalans, tant els eco socialistes com els republicans han vist que per separat, però a la vegada estratègicament junts, van camí de fer un “sorpasso” històric a la política catalana.
La bona relació establerta al Parlament Europeu entre Ramon Tremosa (CiU), Raül Romeva (ICV/EUiA) i Junqueras (ERC) ha obert un nou camí a la política catalana.
Si li afegim el trencament de la disciplina de vot per part del diputat socialista i l’ex conseller Ernest Maragall, podem dir que a Catalunya la política guanya protagonisme i tot comença a ser possible, no és gens banal el vot favorable al pacte fiscal de Maragall, és un gest que l’honora i deixa molt tocat el PSC, on es confirma que el nou primer secretari elegit en el darrer congrés socialista no té la plena confiança, el PSC encara no ha tocat fons i augmenta la preocupació en certs sectors del partit, Maragall ha obert un camí que pot ser seguir per molta més militància socialista.
També s’ha confirmat el bluf de la tot omnipresent presidenta dels populars catalans, Sánchez Camacho, avui s’ha amorrat del tot a terra, en altres paraules avui se l’ha fotut, i ha quedat al descobert la seva paraula fàcil però sense cap voluntat d’ajudar a Catalunya, avui ha quedat despullada davant l’opinió pública.
Avui CiU, ICV/EUiA, ERC, Laporta i Ernest Maragall han guanyat però també ara tenen un fort compromís davant seu, si el pacte fiscal torna a ser com l’estatut molts ciutadans no els hi perdonaran, aquest és el repte, i quan Madrid ens digui no, que ens dirà que no, què farem?







