Diumenge, 12 d'agost de 2007 05:36 h

Escudant-se en el passat

De mesell s’ha de qualificar l’espectacle ofert per bona part de la classe política catalana davant la cadena de despropòsits que assota les infrastructures bàsiques del país. Quan no és un all és una ceba i, mentrestant, o bé es deriven responsabilitats o s’excusen en el passat o obvien el dèficit inversor de l’Estat, una conseqüència directa del paper que ens tenen reservat als catalans en el sí d’aquest Estat: el de treballar i pagar. I, a poder ser, callar.

Però centrar la responsabilitat en els polítics seria massa fàcil. La societat catalana viu endormiscada, en la letargia que va amarar-se des de la recuperació de la Generalitat, l’acceptació de la Constitució i de l’Estat d’Autonomia de Sau. Les institucions polítiques catalanes han promogut el servilisme i la quietud, han domesticat la societat i han imposat el seny com a sinònim de renúncia, de claudicació. Qui dubta que si la mateixa situació caòtica l’estigués vivint una regió espanyola com Andalusia s’hagués generat una reacció política i ciutadana de contestació d’una magnitud transcendental?

La patronal catalana no només no ha fet costat al país sinó que s’ha entestat a fer negocis pensant en Espanya i renunciant a qualsevol mena de dignitat nacional. La història de la patronal és un dels pitjors exemples a seguir. Durant la tramitació de l’Estatut van posar pals a les rodes, donant cobertura al discurs incendiari de la dreta i l’esquerra espanyoles, i van ser els primers a afanyar-se a donar per bo el pacte Mas-Zapatero, ni que fos per enterrar el debat i evitar seguir tement pels seus negocis, amenaçats –deien- per les crides al boicot comercial als productes amb origen català que –seguint la lògica de la patronal- ens havíem guanyat per fer massa soroll i demanar massa.

I no és de rebut escudar-se en el passat, com si tot fos culpa dels anteriors governs de la Generalitat o dels pactes que van permetre les privatitzacions al dictat del PP. Les responsabilitats poden ser múltiples i variades. Però el fons de l’assumpte, l’autèntica catàstrofe d’aquest país, es viure sotmès a una economia colonial, sufragant les despeses milionàries d’un Estat que, en el millor dels casos, respon amb inversions en forma de pegots i fa seva la dita “Qui dia passa any empeny”. El gran drama és la submissió i, com a conseqüència, que seguirà sent Madrid qui recapti i gestioni el gruix dels nostres impostos.