Sense escrúpols, ni ambició
En poques ocasions s’haurà visualitzat amb tanta nitidesa el paper galdós dels diputats socialistes catalans a Madrid. Primer socialistes -no val a confondre’s, no és una acepció ideològica sinó de militància en el PSC- i després -en el millor dels casos- catalans. La supeditació dels interessos del país als del PSOE va esclatar amb tota la cruesa quan el diputat del PSC-PSOE, Daniel Fernández, va intervenir per defensar la Ministra de Foment i assegurar que tot va tan bé.Quina vergonya, quina mostra de les misèries de la política i quina contradicció més flagrant. Polítics i gestos com els del tal Fernández són la pitjor expressió de la política. No va importar al senyor Fernández que el dia anterior el seu Conseller d’Economia, al Parlament, denunciés la falta d’inversions seculars a Catalunya. No va tenir cap mena de problema a salvar la cara a la Ministra fent un discurs als antípodes del que havia fet Castells. Quin exercici de cinisme, quina falta de coherència i honradesa i quina mostra d’indignitat. No es tracta ja d’un personatge que es revela mediocre -que també- sinó del trist paper que tenen reservat els diputats socialistes del PSC a Madrid. Amb gentola així, incapaç d’alçar la veu davant tantes adversitats, com podem pretendre rebre un tracte just de Madrid? Com podem aspirar a que Catalunya no sigui saquejada i les inversions previstes estiguin molt per sota de les necessitats reals i, per si no n’hi havia prou, que bona part d’aquestes ja de per sí ínfimes inversions no s’arribin ni a executar? La falta d’escrúpols elevada a la màxima expressió, l’absoluta falta d’ambició, el menyspreu per la sobirania, pel mandat dels ciutadans que el van escollir per defensar els seus interessos i no per rentar la cara al politicastre incompetent de torn.
Catalunya no es podrà fer valer mai a Madrid mentre estigui representada per autèntics botiflers com el senyor Fernández, l’exemple més clar de la submissió i la dependència.