Cinisme i impotència
Tenim Estatut, un nou Estatut votat pel poble afirmativament responent a una crida de la sociovergència i de tota la maquinària propagandística que van endegar amb la complicitat de tots els poders fàctics del país.Tenim Estatut. I en essència res no sembla haver canviat. Perquè aquest Estatut va tornar a deixar en mans del Govern espanyol la clau de la caixa. El sistema no només no s’ha alterat sinó que poden haver-lo blindat per als propers 25 anys si no és que s’aborda un debat immediat i es genera el consens necessari per tornar a posar sobre la taula la pedra angular del sistema de finançament, la clau de volta. I aquesta no és altra que la potestat de recaptar els tributs, tots els que genera el país. Si no és així, farem dependre aquest minso autogovern de la bona voluntat del Govern espanyol de torn. Mala peça al teler quan l’experiència posa de manifest que aquesta, ni quan es presumeix, és escadussera.
Als Països Catalans l’obra pública, les grans inversions, arriben sistemàticament tard i sempre per sota de les necessitats reals. Malgrat aquesta circumstància, són de llarg els tres territoris que més aporten a les arques de l’Estat. Per aquest motiu només es pot qualificar de cínic al dirigent del PP i alcalde de Madrid, Ruiz Gallardón, quan retreu a les institucions catalanes un dèficit inversor.
Els darrers dies els partits polítics catalans han desplegat una bateria de crítiques i lamentacions pels dèficits infrastructurals del país que, a l’hora de la veritat, només serveixen per deixar testimoni d’un profund malestar. Però en essència només són queixes que, tot i el clam generalitzat, no determinen res. Són el crit de la impotència. Perquè, tot i els pegots estatutaris, Catalunya segueix tenint un sistema de finançament de règim comú (el mateix que Múrcia o Cantàbria) que permetrà al Govern espanyol retenir la clau de la caixa. Aquest és el quid de la qüestió i, tanmateix, el drama.