La violència d’ETA
L’ofensiva armada d’ETA sembla haver entusiasmat el Partit Popular que torna a exigir la il.legalització d’Acció Nacionalista Basca (ANB), partit que allí on es va poder presentar va obtenir un dels millors resultats de tota la història per a l’esquerra abertzale, malgrat el setge polític, judicial i policial.Però també al PSOE comandat per una colla d’estrategues que calculen cada pas en funció dels rèdits electorals. I si la direcció d’aquest Partit juga una carta oportunista i irresponsable, no cal dir que hi ha significats dirigents que mantenen el mateix discurs que el PP o que no tenen cap vergonya a l’hora de celebrar els morts de qui consideren enemics als que cal exterminar.
La represa de l’ofensiva militar d’ETA no hauria de ser una bona notícia per a ningú, com tampoc la frustració del procés de pau que, val a dir, des del carrer Gènova de la capital espanyola van saludar amb un brindis de sidra El Gaitero.
Però el que no s’acaba d’entendre és la posició del ventall polític als Països Catalans. La condemna a la violència no té perquè anar de bracet a un suport incondicional a un Govern espanyol que va deixar morir les esperances de pau i que es nega a reconèixer el dret a decidir. Un govern espanyol i un Estat que són manifestament hostils a Catalunya.
Una cosa és mantenir una actitud ferma contra tot tipus de violències, de tot signe; apostar per la dissolució de l’organització armada però, alhora, defensar amb veu alta i clara que el diàleg és l’única sortida possible als conflictes polítics. Una circumstància que l’Estat espanyol es nega a admetre i reconèixer mentre manté una política penitenciària contrària a legalitat i penalitza severament les famílies dels presos.