Anèmia, president
El president Pujol ha abandonat aquests dies la seva habitual moderació per proposar, tot i que acte seguit ho descartava, una mena d’insubmissió fiscal. La idea és temptadora i colpejaria el cor i l’ànima d’Espanya: la caixa de cabdals que s'engruixeix gràcies a les aportacions que hi fa Catalunya. Millor dit, per ser justos amb el mecanisme recaptatori, que s’engruixeix amb el saqueig sistemàtic de les arques catalanes, amb una recaptació de tributs altíssima i exigent (a Catalunya és, a més, on concentra Hisenda la gran majoria d’inspeccions fiscals) i incomplint “els mínims” exigibles pel que fa a les inversions.
10
carregant
Té raó el president. Però prescindeix d’una dada. Aquesta situació no és nova: s’arrossega des de 1978. Sempre, sistemàticament, l’Estat no ha invertit el mínim que tocava a Catalunya i n’ha xuclat fins la darrera de les energies. Era quan, entre d’altres, Pujol denunciava l’ofec econòmic a la Generalitat. O quan Estat jacobí iniciava la casa per la teulada: volia connectar la Península amb Europa a través de l’AVE i començava per fer la línia Madrid-Sevilla. A Barcelona seguim esperant el TGV, president. A Catalunya paguem peatges abusius i, durant els darrers 27 anys, hem contribuït decisivament a fer possible que per tot l’Estat afloressin fantàstiques autovies, gratuïtes, mentre aquí seguim pagant religiosament. El rosari d’exemples és infinit. I l’origen dels problemes sempre és el mateix: Madrid recapta i administra a conveniència, amb manifesta hostilitat i discriminació cap a Catalunya. El 1978 CDC va impulsar i aprovar una Constitució renunciant al Concert Econòmic perquè, segons Miquel Roca (ponent constitucional), no ens calia. Brillant l’exsecretari general de CiU, quina clarividència.
Pujol és i era un home que s’estimava el país i que sabia exercir de president. Tant bé ho feia que fins i tot era capaç de fer-nos creure que la Generalitat era un veritable govern, alguna cosa més que una Diputació gran. I no, absolutament fals. La Generalitat és un govern regional de segona categoria, equiparable competencialment a Múrcia. Ni més, ni menys. O potser sí. Perquè Múrcia no recapta ni un cèntim. Però en rep infinitament més: generositat catalana via Madrid.
Constatades les limitacions d’aquest migrat autogovern, amb una insuficiència financera galopant. La pregunta a fer-se és si CDC està disposada a superar el marc autonòmic. La resposta d’Unió la coneixem. La de CDC, tot i els tímids intents de corrents sobiranistes, la seguim desconeixent. Mas parla d’eixamplar la Casa Gran del catalanisme. Però per anar a on? Perquè pel que fa a superar el sostre de l’Espanya de les autonomies, res de res, ni paraula. Perquè aquesta no és la prioritat de CDC, no ho ha estat mai. L’única prioritat de CDC és el govern regional. El problema d’aquesta país, senyor president, no es diu Montilla, ni Maragall, ni Mas (almenys no únicament). El problema, l’autèntic, el de debò, el que CDC no afronta de cara, es diu Madrid i la dependència. I la conseqüència, senyor president, després de 27 anys d’autonomisme, és anèmia. Tant han exprimit el país, tant ens l’han saquejat, que pateix un gravíssim dèficit: la vaca s’ha quedat sense llet i esquàlida.
Imprimir
Enviar
Barcelona
FEU FORA A FRANCO DE TORTOSA ,, FEU FORA TOTS ELS...
Actualitat