Dijous, 13 de setembre de 2007 05:00 h

L’amic de Duran deixa la política

Ahir a la tarda coneixíem per sorpresa que el president del PNB, Josu Jon Imaz, renunciava a la reelecció com a líder del partit i que abandona la política per tornar a la seva vida professional. Imaz dimiteix després d’un debat intens dins el seu partit, en el qual finalment s’ha optat per la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació i en què ell n’ha sortit ‘perdent’ en tots els càlculs polítics. Imaz representava l’ala menys nacionalista d’un partit polític conservador que es manté com l’única alenada d’un PSOE que agonitza per tirar endavant projectes tan importants com els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2008. Aquesta dimissió, en definitiva, representa la victòria de la dignitat nacional d’Ibarretxe i Egibar, que aposten clarament per donar la paraula al poble basc en una consulta que els porti cap a la independència, amb la tesi de que és el govern basc qui ha de marcar l’agenda política i no ETA.

Duran Lleida es queda, per tant, sense un aliat polític important, justament quan cada cop es queda més sol defensant un projecte -el de la pluralitat de l’Estat o la dependència-, clarament esgotat. En aquest sentit, la societat catalana espera un gir del primer partit d’Euskadi, partit que en molts moments ha actuat com a referent de la dignitat nacional i que en d’altres ha demostrat ser la versió basca d’Unió, eclipsat per l’eròtica del poder i els sopars de franc a la villa y corte madrilenya. Estem en un moment en què l’Estat ha donat de si tot el que podia, ja que els espanyols no tornaran a parir mai més un president amb una idea més plural de l’Estat de la del president Zapatero, i ja el coneixem. Tret de barallar-nos per les molles de pa que els sobrin a Madrid, poca cosa més queda per fer en l’actual estructura política i jurídica de l’Estat espanyol.

A Catalunya hi ha moviments que avancen cap a aquesta direcció, com a Euskadi. Esperem que Duran hagi pres nota de la decisió d’Imaz i, en el cas que no sembli disposat a canviar una coma de la seva espanyolitat parlamentària, siguin altres veus les que esperonin la federació a forçar un cop de timó que canviï el rumb autonomista caducat que, ara per ara, representa CiU.