Un acord que compleix la Llei però que s’ha d’executar
Tot indica, si fem cas a les comunicacions oficials, que l’acord assolit entre el Govern de Catalunya i el de l’Estat és satisfactori. Sembla mentida que ens haguem de congratular de manera tan efusiva i que hagi costat tant arribar a un acord tan simple com hauria de ser el fet que es complís la llei vigent, que es complís l’Estatut. Sí, fins aquest extrem hem arribat conseqüència d’estar acostumats a l’incompliment crònic i la falta de lleialtat per part dels successius governs de l’Estat pel que fa a la inversió a Catalunya.
Així doncs, a sis mesos de les eleccions espanyoles, tot apunta que el 2008 Catalunya rebrà la inversió en infraestructures que marca la llei. Tot i això encara cal prudència perquè queden nombrosos aspectes per examinar ja que els Pressupostos no s’aproven fins aquest divendres al Consell de Ministres d’Espanya. I calen garanties que això no és una mera promesa que el PSOE ha fet per tornar a revalidar els 21 diputats catalans que té al Parlament espanyol i, posteriorment, si te he visto no me acuerdo que diuen a Madrid. S’ha de fixar per llei, en una clàusula als mateixos Pressupostos de l’Estat, per exemple, que la Disposició addicional tercera es complirà els propers set anys tal i com diu el Nou Estatut.
Alguns partits catalans com Iniciativa per Catalunya i el seu líder Joan Saura ja van córrer a avalar l’acord una hora i mitja després que el conseller Castells l’anunciés a Madrid. En altres paraules: sense conèixer el contingut de l’acord al detall. Ni més ni menys que com ja va fer el matí del diumenge 22 de gener de 2006, quan va donar el sí al pacte Mas-Zapatero d’aquella mateixa matinada sense saber res més que les primeres línies que van publicar alguns diaris que no explicaven en cap cas l’acord de rebaixa de l’Estatut.
Convergència i Unió va córrer dilluns al vespre per boca de Felip Puig a dir que l’acord era insuficient. Que si no s’arribava als 5800 milions seria un fracàs. Ahir dimarts, quan La Vanguardia i la Cambra de Comerç van donar per bo el pacte entre governs, Felip Puig va rectificar al vol de la mateixa manera que Artur Mas va córrer a dir que si es compleix el que s’ha pactat ‘és un avenç’.
I per sobre de tot, no es pot oblidar que el dèficit fiscal anual de l’Estat amb Catalunya és de 19.700 milions d’euros, més de dos mil euros que perd cada català i catalana a l’any per ser espanyol. Cal que partits i societat civil no tirin la tovallola i segueixin fent present aquest debat en tots els àmbits possibles de la societat catalana. El sobiranisme pràctic és l’única garantia perquè s’acabi conformant una majoria social suficient que pugui arribar a pronunciar-se per dir finalment adéu a Espanya i que Catalunya es constitueix com a Estat.