Nova maragallada
L’expresident Maragall, des que s’ha retirat, aprofita qualsevol micròfon que li posen al davant per dir allò que potser abans no s’atrevia, com si estigués alliberat d’alguna llosa que abans l’obligava a fer un paper que no era el seu. Ahir, en una conferència pronunciada al Parlament en el marc d’unes jornades sobre les reformes estatutàries, Pasqual Maragall va trobar legítim i normal que la societat catalana demanés una consulta si l’Estatut era substancialment retallat al Tribunal Constitucional. No content amb això, també es va despenjar dient que això de l’Estatut ha estat 'un embolic' per a Catalunya, tot reforçant la seva tesi que primer s’havia d’haver reformat la constitució.Està bé que digui el que pensa i que insisteixi amb fer pressió al PSC perquè opti per constituir-se com a grup parlamentari propi al Congrés, però tot això arriba tard. Va tenir la oportunitat de defensar amb més dignitat els interessos de Catalunya quan era President de la Generalitat, enlloc de demostrar una posició davant el PSOE i el govern espanyol en alguns moments de submissió, com a l’hora de cessar el Conseller Primer de Catalunya per un caprici de Zapatero.
Però insistim en què el seu gir és positiu, encara que tardà. Que una figura política com Maragall, defensor a ultrança de la pluralitat de l’Estat, es desil·lusioni d’Espanya i digui que és el moment de mirar cap a Europa, resulta significatiu. En el fons, els independentistes pensem el mateix, tot i que volem articular-nos a través d’un Estat i no d’uns conceptes tan eteris com són l’euroregió i el partit demòcrata.
El que Maragall hauria d’anar rumiant és què votarà el dia que se li proposi triar entre un Estat i la permanència a Espanya. Si tan desencantat està de l’Estat espanyol, que sigui coherent i que actuï en conseqüència. Cada vegada més, s’està demostrant que tot allò que quedi a mig camí entre la situació actual i l’Estat propi és cada cop més complicat. Caldrà triar entre carn o peix.