Frankfurt i la mesquinesa
Només d’exitosa es pot qualificar la presència catalana a Frankfurt, un aparador ben aprofitat per internacionalitzar la llengua i la cultura catalanes. La literatura catalana ha brillat amb força malgrat les energies de la premsa espanyolista contra la projecció internacional de la llengua i la cultura catalanes. La campanya desfermada des de Madrid ha estat escandalosa. Però aliats no n’han faltat al nostre país. Al capdavant d’ells el Conde de Godó i La Vanguardia que han orquestrat una de les campanyes més miserables que es recorden.La Vanguardia ja es va posar en evidència amb la famosa editorial de signe ranci i espanyol. Allà es presentaven les grandeses de la cultura catalana com una comparsa de folklore regional que cal suportar per mantenir l’Espanya unida, i allà mateix el mitjà conservador es preguntava i clamava per la presència dels autors en castellà, esgrimint sempre arguments comercials i apunts de quadern antropològic que pretenien definir sense marge d’error la cultura i la societat catalana com a tals, amb una visió centralista, però.
L’argument de l’equilibri de representacions, castellans i catalans, és esbiaixat, parcial i interessat. Per a qualsevol ment oberta és obvi que la presència de la literatura i la cultura catalana a Frankfurt de cap de les maneres pretenia ser un mirall o una mostra al microscopi de la societat catalana, sinó oferir oportunitats de promoció a qui més les necessita. I aquesta és la part que faltava ja que La Vanguardia i les veus espanyolistes que interessadament polemitzaven sobre la presència tan sols d’autors que escriuen en català s’oblidaven que ni l’Institut Cervantes ni l’estat fa promoció internacional dels llibres catalans -malgrat que la indústria editorial està clarament concentrada a Catalunya-, ni els escriptors de la literatura catalana tindran gaires oportunitats més per mostrar la seva aportació creativa, mentre que els que ho fan en castellà en tindran constantment. La queixa, doncs, a part de la voluntat de crear problemes on no n'hi ha i d’intentar ofuscar l’èxit cultural de Catalunya, és tan absurda com queixar-se perquè els Estats Units -per exemple- no reben la seva quota d’ajuda solidària per part del Principat; només es dóna ajuda a qui realment la necessita.
Bé per Frankfurt, doncs, ja que aquesta claredat reivindicativa sobre la nostra llengua i cultura ha presentat Catalunya a molts interlocutors internacionals que, malauradament, tenien vetat el coneixement d’un país que crea en català, vetat per la covardia espanyola -que prefereix prohibir les diferències abans que promocionar les seves virtuts- i vetat per l’estrepitosa al·lèrgia de l’estat a la pluralitat de tot tipus, també cultural. Al·lèrgia que, en forma de mesquinesa, es fa patent també en mitjans que tot i que s’imprimeixen al principat i que reben subvencions de la Generalitat, es pensen des d’un regionalisme sucursalista que només entén la nostra cultura com un escull exòtic i ètnic en la uniformitat estatal.







