Una societat resignada?
Tot el que està passant amb el servei de Renfe de Rodalies és un despropòsit de dimensions esperpèntiques. Si una situació remotament similar s’hagués esdevingut a Madrid o a qualsevol altra ciutat espanyola o europea probablement, amb tota seguretat, la reacció ciutadana hagués estat fulminant. I la Ministra del ram no és que no s’hagués menjat els torrons a la poltrona (ara que ve Nadal) sinó que no hagués tingut lloc on amagar-se.Dit això, la pregunta a fer-se és per què els usuaris afectats, que conformen una de les zones més populoses de tot el país, no han organitzat un guirigall equivalent a les colossals marrades que encadena Renfe i que perjudiquen seriosament el dia a dia de la ciutadania? Com és que aquests mateixos ciutadans que paguen impostos de primera i reben uns serveis de tercera no han muntat en còlera?
Les raons poden ser múltiples. Però hi ha un factor psicològic determinant. El ciutadà percep que el centre polític de decisió és lluny i, a més, viu acomplexadament la seva ciutadania, talment com si hagués de pagar un tribut. És la reacció d’una societat dominada i sotmesa que, a força de rebre cops, adopta una submissió inversemblant. La societat catalana està condemnada a exercir una ciutadania de segona en aquesta Espanya que ens xucla les energies. L’Estat executa una funció parasitària sobre Catalunya i res indica que tingui cap intenció de modificar la relació imperant que es fonamenta en un espoli fiscal galopant i una desatenció flagrant.
Només hi ha un camí de prosperitat per a Catalunya com a ens nacional, però també per a tots i cadascun dels seus ciutadans amb independència del seu credo polític i el seu imaginari nacional: desempallegar-nos d’un Estat que ens aboca a un empobriment proporcional al seu enriquiment. No es tracta ja només d’optar per una nació o una altra, es tracta -sobretot- de garantir-nos un futur amb les mateixes oportunitats i nivell de benestar de la que puguin gaudir la resta de ciutadans i societats de la Unió Europea.







