Dijous, 26 d'abril de 2007 05:06 h

Pasqual, tant soroll per a no res?

No li falta raó a l’expresident Maragall quan manté que tot el procés de reforma estatutari no valia la pena. L’esforç de l’àmplia majoria de partits catalans per encaixar Catalunya dins l’Estat, sense trencar res, està acabant en un rotund fracàs. La il·lusió que va generar l’acord del 30 de setembre de 2005 ha quedat esmorteït pel pacte Mas-Zapatero; una rebaixa gegantina respecte al plantejament ambiciós del Parlament. Perquè aquell Estatut, tot i les seves limitacions des d’un punt de vista nacional, era un punt de partida notable.

L’oportunisme polític de CiU va afavorir un acord feble, que va esmicolar precipitadament el consens parlamentari. L'esmentada federació nacionalista, amb el suport incondicional d’ICV i amb un PSC desaparegut, va segellar un pacte amb el PSOE sense les mínimes garanties; acord que dies després era objecte d’escarni i befa per part del mateix Zapatero i de l’espanyolíssim Alfonso Guerra.

L’estafa a la societat catalana s’havia consumat. La joia de CiU a l’hora de vendre l’Estatut ja va ser rebatuda en primera instància pel mateix Jordi Pujol, un advertiment en tota regla a les seves pròpies files. La campanya de la por amb què es va defensar el sí a l’Estatut, amb una maquinària gegantina de suport, va provocar el vot desencantat de bona part de la societat catalana i va consumar un procés de frustració generalitzat que ha anat en augment.

Perquè el que ha quedat de l’Estatut, escapçat en tot allò essencial, ja no és que hagi entrat en una segona fase de rebaixes sinó que es troba en ple període de liquidació. Tant se val si el Tribunal Constitucional el trinxa sense contemplacions com si en fa una interpretació de mínims que, a la pràctica, només seria un maquillatge de l’opció més dràstica.

La conclusió no pot ser més òbvia. La via estatutària està esgotada. I la reforma de la Constitució plantejada per Maragall no té cap viabilitat per quan depèn únicament i exclusivament del PSOE i el PP. Molt soroll per a no res? Tampoc, perquè aquesta hauria de ser la constatació definitiva que només ens queda la via sobiranista. O el catalanisme abandona definitivament carrerons sense sortida i es pronuncia desacomplexadament per iniciar un procés d’autodeterminació o bé es resigna a sucumbir sota els designis de Madrid que no concep cap més nació que Espanya: un projecte excloent i assimilador que no ofereix cap mena de futur ni cabuda als Països Catalans.