Catalunya, amiga d’Israel?
Una part del nacionalisme català ha mostrat històricament un emmirallament amb l’estat d’Israel. La seva creació èpica ara fa 60 anys i la recuperació d’una llengua i una cultura després de desfetes i intents d’extermini aporten un ingredient de fascinació per a qualsevol que hagi patit persecucions similars. La Catalunya que voldrien cada cop més catalans és, en aquest sentit, una nació amb una història que conté paral·lelismes evidents amb Israel.Però aquesta simpatia i fascinació -fins a cert punt comprensible- ha anat derivant cap un integrisme proisraelià creixent en els darrers anys. Un punt de fanatisme acrític que ha portat a desenes d’opinadors i comentaristes a justificar tot tipus d’accions per part del govern israelià. Des de terrorisme d’estat a assassinats selectius passant per atacs indiscriminats contra civils, usurpacions de territoris i menyspreu sistemàtic a les resolucions de Nacions Unides.
Sobta que aquesta part del nacionalisme català sigui més comprensiva que molts dels propis israelians amb els excessos del Tsahal sobre la població palestina. Cada dia són més els que, sobre el terreny, denuncien la doctrina del xoc que els falcons han imposat a Israel.
Seria recomanable un exercici de reflexió profunda a aquells que, a 3.000 quilòmetres, estan obcecats en defensar l’indefensable. Per sobre de l’èpica i la simpatia històrica cap Israel, sempre comprensible, haurien de prevaldre els ideals de justícia i respecte pels drets humans.
Són milers els nous catalans que han votat en les tres onades de les consultes per la independència. Ben segur que la major part d’ells no entendrien que aquells que els hi ofereixen l’oportunitat de ser catalans de ple dret justifiquin segons quina barbàrie. Legítima defensa, tota. Genocidi, no.








