Bravo Montilla, bravo Rosell
Ni són, ni han estat mai independentistes. Ni el President de la patronal Foment del Treball (escolat a una dreta que transita entre Duran i Rajoy), ni el President de la Generalitat (membre del Consell Federal del PSOE) s’han tornat sobtadament sobiranistes. Sempre podríem retreure’ls que determinats gests podien haver arribat abans, com ha fet l’ínclit Duran contràriament al que afirmava un sobiranista com Antoni Vives. Però, per ara, ens conformarem amb el més val tard que mai.El pronunciament del President Montilla és, per la seva expressivitat i contundència, inusitat. El que no significa -ans al contrari- que no sigui digne d’elogi si veritablement el que volem és sumar veus que esdevinguin un clam contra l’asfíxia econòmica i financera que pateix el país. Com és digne d’elogi l’excepcional pronunciament de Rosell. Mai abans aquest significat dirigent de la patronal catalana havia parlat tan alt i clar denunciant l’espoli econòmic, tesi que fa uns anys només defensava l’independentisme i ara sembla feliçment assumida per la majoria dels partits catalans i de la societat catalana. No tan explícit però prou eloqüent es manifestava Montilla a Madrid, amb unes declaracions impensables fa uns anys. Ambdues són evidències del grau d’emprenyament generalitzat al nostre país. El dèficit inversor sostingut que pateix Catalunya ja no es pot sostenir més. Perquè no és que correm el risc de no poder seguir el tren del progrés sinó que hem caigut en un pou sense fons mentre d’altres, els receptors del nostre esforç econòmic i fiscal, ens passen ara la mà per la cara. I segueixen beneficiant-se d’unes prestacions socials i d’unes infraestructures de les que Catalunya no disposa però que fa possible que d’altres en gaudeixin. És una situació kafkiana que no té parangó a Europa i sí en els processos colonialistes que blindaven així les relacions entre les colònies i la metròpoli.
Felicitats doncs a Montilla i Rosell. Sense oblidar que una flor no fa estiu, ni dues primavera.







