Tan sols eren una minoria a la Plaça Sant Jaume
Dissabte a la tarda, per voluntat de la nova alcaldessa de Barcelona, va tenir lloc la investidura d’Ada Colau en un horari únicament per la capital del país i amb una posada en escena mediàtica i d’arrel populista que recorda el populisme sud-americà d’Eva Perón o, pitjor encara, d’Alejandro Lerroux.
Tota la setmana, des de la coalició BComú es va fer una crida a omplir la Plaça Sant Jaume per a la celebració de la investidura i la plaça quasi es va omplir, però el gruix de participants eren seguidors de la minoria que ha guanyat per 17.000 vots les eleccions al cap i casal de Catalunya.
A la Plaça Sant Jaume hi va anar una part petita de la ciutat, no hi era la representació plural de la ciutat, d’aquesta manera s’entén els crits i xiulets contra tots aquells que no la van votar o contra el mateix president Mas en el moment de saludar la nova alcaldessa de Barcelona, o que tant sols es veiessin unes poques banderes -algunes estelades, algunes republicanes espanyoles i una gran bandera espanyola monàrquica-, i que no s’escoltés cap crit d’independència, i si en canvi el crit de “si se puede, si se puede”.
L’alcaldessa legitima de Barcelona, Ada Colau, va celebrar la seva victòria i la dels seus i va fer un discurs dirigit als seus votants malgrat que digués que volia treballar per a tots i totes. Colau va fer un discurs suau davant els seus companys de consistori, suau també en les paraules davant el president Mas i de pur populisme en el seu discurs a peu de plaça desprès d’una travessia d’alt risc per alguns regidors. Un discurs populista que haurà de pujar de nivell per amagar els incompliments del programa, com en el cas dels sous dels gerents i càrrecs de confiança que superaran àmpliament el límit salarial de 2.200€ al mes (x 12 mesos) que recull el codi ètic de BComú.
Ara comença l’hora de la veritat, fins ara el populisme ho ha tingut molt fàcil, però ara caldrà demostrar i posar en practica les promeses de BComú i una d’elles la seva voluntat sobre el dret a decidir. Entrarà Barcelona a l’AMI en el primer ple municipal o ens perdérem en una suposada consulta ciutadana a l’estil de la realitzada sobre la Diagonal en el mandat d’Hereu? Optarà per la revolució independentista que vol avui una majoria de la gent, o la revolució impossible a l’espanyola que volen alguns per no afrontar el repte majoritari de la ciutadania de Barcelona i Catalunya?







