8 de juny de 2010
El 12 de desembre del 1989 el Parlament afirmava per majoria que Catalunya no renunciava al dret a l’autodeterminació. L’1 d’octubre de 1998 ratificava en el Ple de la cambra que els catalans tenien tot el dret a exercir la lliure determinació del seu futur. El 8 de juny de 2010 el Parlament no només no hi renuncia sinó que accepta debatre la primera iniciativa que en el marc de la legalitat planteja inequívocament una consulta sobre si Catalunya vol seguir sent comunitat autònoma o demanar obrir la porta a anar més enllà.Vint-i-un anys d’aquella primera proposta. Tres presidents de la Generalitat i cinc legislatures. Una llei de consultes populars, impulsada per Esquerra Republicana, que per primer cop ha buscat les escletxes de contradicció democràtica del sistema. Una societat civil activa que ha exercit allò que s’espera d’ella: empènyer els seus representants institucionals cap on creu que ha d’avançar.
Dèiem dilluns en la darrera editorial que la Iniciativa Popular admesa a tràmit pel Parlament serà la millor resposta a una Espanya que no respecta ni un Estatut d’autonomia que ella mateixa -les seves corts i els seus polítics- van avalar per majoria. S’engega un procés llarg de recollida de signatures i de tramitacions parlamentàries que no pot ser un fre cap aquesta il·lusió col·lectiva que ha passat de la testimonialitat de 1989 a la normalitat majoritària el 2010.
Ara toca a partits i societat civil seguir remant, cadascú allà on li toca per sumar. Però per sobre de tot cal un exercici de responsabilitat. Que reflexionin els promotors de les mil i una iniciatives que han fracassat, la darrera la IP de David Vinyals vinculada a Reagrupament. Que pensin si fan un bon o mal servei al país i el seu moviment d’alliberament nacional. En els darrers dies fins i tot Salvador Cardús i Ferran Requejo, dos referents de solvència contrastada, demanen que s’aturi aquesta facció de l’independentisme adolescent d’excitació permanent.
És hora de mirar cap a la Catalunya de demà. 8 de juny de 2010: la demostració de la fermesa democràtica d’un Parlament i un salt endavant per tot un poble.








