Maragall desperta
Maragall s’ha despertat. No val a deixar de reconèixer la contundència de les seves reflexions. I fins un tot una certa valentia. Perquè era previsible, com Maragall imprevisible, que l’eix del catalanisme políticament correcte, el mateix que va reclamar suport al pacte Mas-Zapatero com si l’Estatut fos la clau de volta, el respondria sense miraments a través de la seva artilleria mediàtica. De fet, el mateix Maragall va elogiar en el seu dia el text anomenat de Miravet. Infausta referència geogràfica. Perquè si la tradició d’anomenar els estatuts prové del lloc on aquest es redacta o consensua, començant pel de Núria de 1931, aquest de Miravet hauria d’haver-se batejat sense contemplacions com l’Estatut de la Moncloa, atès que va ser allí on es va perpetrar el redactat final del seu articulat.
11
( 8 vots )
carregant
Quant als referents estatutaris, s’oblida fàcilment que l’Estatut de Núria va ser votat massivament per la població de Catalunya. I que el text que es va portar a votació va ser, íntegrament, el consensuat pels partits catalans al Santuari de Núria. Altra cosa és el que en va quedar després de la retallada estatutària feta a les Corts republicanes. També val a dir que, gràcies a una legislació votada per CiU, PSC-PSOE i PP, avui la convocatòria d’un referèndum com aquell suposaria una pena de cinc anys de presó per al president de la Generalitat. Olé!
La dissort és que l’evidència palmària de la valoració que fa ara el president Maragall de l’Estatut arribi ara. Més val tard que mai. Però no deixa de ser esfereïdor pensar que Maragall va fer fora Esquerra del Govern per manifestar-se contra el procés de mutilació de l’Estatut. I pitjor és pensar encara que es va desprendre d’aquells que l’havien fet president, quan des del PSOE bramaven el novembre de 2003 demanant el seu cap per uns resultats electorals decebedors. Maragall, a instàncies del PSOE, no va dubtar, primer, a tallar el cap de l’home que liderava el partit que l’havia salvat d’una jubilació prematura. I després a expulsar, també a petició de Zapatero, la totalitat del grup polític que a través d’un pacte l’havia entronitzat en la presidència de la Generalitat.
Llàstima que quan va ser el moment no hagués actuat amb l’ambició que el país hagués necessitat, en lloc de doblegar els genolls i assistir impassible a la seva sentència política a través de l’acord Mas-Zapatero, una nova entabanada perquè la perversa jugada de Mas no va tenir la recompensa promesa.
Imprimir
Enviar
Barcelona
FEU FORA A FRANCO DE TORTOSA ,, FEU FORA TOTS ELS...
Actualitat